La maga d'Ós

Ja ho saps: tota historia té inici, nus i desenllaç. Aquest més et simplifiquem les coses: et proposem un inici amb el qual has de crear la teva propia historia. La resta ho deixem a les tevés mans: la duració, els personatges i el gènere, tot depèn de tu menys com comença la teva historia.

Inici del Relat: “Ha obert els ulls dos minuts abans que li sonàs el despertador. Cada dilluns li passa igual, dos minuts abans de les vuit del matí es desperta i ja no es pot tornar a dormir, només que avui ho ha fet agitat pel soroll del vent. Tota la nit ha sentit com les branques dels arbres que envolten casa seva es movien i ha notat com s’escolava una lleugera bufada per davall de la porta, una veu ronca que ressonava per tots els racons de la seva habitació, com si darrere l’armari o davall el llit s’amagàs un home alt i gras amb un altaveu, xiuxiuejant i cridant a la vegada a través d’un altaveu. Inconscientment s’està adormint però allò que el desperta, a les 8 del matí de dilluns dia 2 de febrer, no és el despertador: és la bufada de vent més forta que ha sentit mai. Obre els ulls i mira aterroritzat al seu voltant...”

…però sobtadament tot sembla en calma. La llum tènue del matí s’escola entre les persianes baixades. Envoltat d’ombres, intenta recobrar el control sobre el seu cor desbocat. Detesta aquesta mena de tempestes. De petit de vegades tenia un malson horrorós en que un cicló gegant se l’emportava pels aires i tot i que li dolgui reconèixer-ho, encara l’acompanya. De moment tot segueix en calma. S’aixeca a poc a poc i enretira les cortines. A l’altre cantó de les finestres el sol brilla realçant la verdor de l’herba esmaragda carregada de flor multicolors, la maduresa dels fruits dels arbres i la cristal·linitat de l’aigua del rierol que acaricia al passar les verdoses ribes… Un cop la informació que li transmeten els ulls li arriba al cervell, tanca les cortines d’un revolada i les torna a obrir. On ha anat a parar la urbanització grisa on viu? Encara deu estar somniant, segur que és això… Torna a mirar per la finestra i veu que dels fonaments arrancats de la casa en sobresurten dos peus. Però què dimonis…? No pot ser que un tornat realment hagi alçat la casa pels aires i se l’hagi endut intacta per acabar a sobre d’un pobre desgraciat!

De sobte, el rellotge comença a sonar i es dirigeix cap a ell per apagar-lo repetint-se “Tan sols es tracta d’un somni, res més que un somnií i punt…”

-Potser sí i potser no.- respon misteriosament a les seves cavil·lacions una veu ronca des de darrere l’armari.

-Qui hi ha?-pregunta alarmat.

Desprès d’uns quants intents infructuosos, un home alt i gras amb un bafle sota el braç surt del seu amagatall.

-Espera, espera… Què?- pregunta amb els ulls desorbitats- Que vols dir? Que sàpigues que a mi les coses enigmàtiques no em van. Però espera un moment… tu no eres una metàfora literària?

L’homenàs fa una reverència amb posat divertit.

-En persona. Veuràs, tot plegat seria una explicació massa complicada plena de termes amb que als psicòlegs els hi agrada molt jugar, però vindria a ser que has anat a para a un lloc on tot allò que pensis i hagis viscut es reflexarà de manera, ho sento molt, enigmàtica en el que et passi a continuació. No és ben bé un somni ni tampoc la realitat.

-Em sembla que necessito un cafè.- s’afanya a replicar-li. –I desprès pensar en com sortir d’aquesta mena de món multicolor. L’Ós segur que sabria què fer, ella que és tan intel·ligent…

-Com has dit?- li pregunta l’homenàs sorprès.

-Res, estava pensant en veu alta. L’Ós és el sobrenom de la meva novia, bé gairebé ex… És una llarga història… Però a veure: què faig compartint temes personals amb una metàfora!?

Però l’homenàs ja no l’escolta. Deixa a terra l’equip de música i s’hi seu al damunt.

-M’estàs dient que coneixes a la gran Maga d’Ós?

-Què?

-Sí home, la gran Maga que viu al Castell de la ciutat Rubí! Diuen que té poders omnipotents! Ella segur que podria portar-te allà on volguessis!

-Estàs insinuant, – comença dir lentament- que vagi a veure la meva ex amb la intenció de demanar-li per tornar a casa?

L’homenàs assenteix.

-Però es pot saber què t’empatolles? Ara per ara estem ben lluny l’un de l’altre!

-Les distàncies són fàcils de d’escurçar pel camí groc- comenta la metàfora apropant-se a la finestra per mostrar-li un camí daurat que passa per sota la casa- sobretot amb un calçat adequat.- i assenyala els dos peus inertes que sobresurten dels fonaments.

-Definitivament estàs ben tocat del bolet! Et penses que em posaré les botes d’un cadàver? Vas bé cirerer!

De sobte i a ulls vista, els peus es desintegren i el vent s’endú la seva pols.

-I què me’n dius ara?

-Espera, espera, que consti que jo no he sigut, no tinc res a veure amb aquell paio!

-Però si ets tot un heroi! Precisament he vingut a felicitar-te per la teva gesta! Ningú s’atrevia a plantar-li cara al Malvat Bruixot de l’Oest, qui tenia esclavitzat a un munt de…

-Saps què em va passar amb l’última persona a qui li vaig plantar cara?- de sobte es queda callat.-Em disculpes?- i tot seguit arranca a córrer escales avall. Surt a l’exterior i agafa una de les botes que reposen innocentment al terra. No pot evitar un crit de sorpresa.

-Ho sabia! Veus el que posa aquí? M. B. Oest… Son les sigles del meu cap, a qui gràcies a les quatre coses ben dites que es mereixia que li digués em va ficar de potetes al carrer!

-Futileses! A més a més, no està escrit que no hi ha res millor que caminar una milla en les botes d’un altre home? – comenta l’homenàs fent-se el sord a les rèpliques del jove- Au vinga, a què esperes?

  ***

El Castell és dels més espectaculars que ha vist mai, encara que l’estructura li recorda lleugerament a la caseta a l’arbre que el seu pare li havia construït de petit. Encara impressionat per la brillantor dels robins tot i les ulleres especials que s’ha vist obligat a portar, segueix el guardià cap a la Sala del Tron. Ós la Terrible ha accedit a rebre’l. Segons ha escoltat, ningú l’ha vist mai de veritat i el seu temperament té molt de renom. Hi ha qui diu que és un drac, altres una gallina amb arnès… “Per què serà que a la gent li fan tanta por les gallines amb arnès?” es pregunta mentre creua el llindar de la porta. Sobre l’imponent tron de robins resta una figura canviant que tan és un cap gegant de dona benèvol que anuncia…

-Sóc Ós, la Gran i Terrible.

 …Com una bola de foc amb tentacles, que li pregunta sense embuts:

-¿Qui ets i per què em busques?

-Sóc l’Àlex, ens vam conèixer l’any passat al seminari d’art urbà, recordes?-explica incòmode.

Els ulls l’escruten meditativament durant un minut per després dir:

-D’on has tret aquestes botes? 

-Oh, del tirà del meu cap, o com li dieu aquí, el Bruixot de l’Oest. Finalment li vaig plantar cara.

-Què vols de mi?- insisteix la Maga.

-Acompanya’m a casa, t’ho prego. –respon ansiós- No m’agrada aquest lloc, encara que estic aprenent força coses.

-Per què hauria de fer això per tu? –pregunta Ós.

-Perquè tu ets forta i jo dèbil. Perquè tu ets una gran maga i jo tan sols un mortal.

-Però vas ser prou fort per acabar amb el Maligne Bruixot de l’Oest.

-Va ser casualitat. No vaig poder-ho evitar. –contesta, encara que recorda perfectament el dia que havia dimitit. Acaba de discutir amb l’Ós i de sobte la vida no li va semblar prou llarga per tenir que suportar aquell martiri un dia més.

-Doncs bé, et donaré la meva resposta. –contesta la forma canviant- No tens dret a esperar que et torni a la teva llar sense cap condició. Potser ho faig si…

-No.- xiuxiuegen els seus llavis.

-Com has dit?- exclama la Maga.

-He dit que no. –repeteix aquest cop amb decisió. – Saps? N’estic fart de les teves condicions, sempre posant-me a prova i fent-me sentir inferior. Ho sento però per avui ja n’he tingut prou! No et pots ni imaginar el que he passat per arribar fins aquí! Resulta que m’he trobat a mi mateix tres vegades, saps? El més jove, que tenia l’edat de quan es va morir el meu germà, volia… Ha! Volia un cor, un cor nou perquè el seu estava trencat i quan jo li he dit que anava a veure a la Gran Maga d’Ós ha decidit a acompanyar-me per demanar-te’l a tu i després… després n’he trobat un una mica més gran que vés per on volia un cervell per ser intel·ligent i demostrar-li al seu pare per quin motiu havia tingut que sobreviure ell aquell dia plujós i després…- continua amb llàgrimes als ulls- després m’he trobat a mi mateix abraçat en un racó buscant el valor per demanar-li a una noia que tot just ha conegut que surti amb ell i tots, tots ells m’han acompanyat a demanar-te ajuda, però saps el millor? Quan han entrat per aquesta porta resulta que s’han fos, encara que em sembla que ara  ja sé on trobar-los. –fa una pausa per recuperar l’alè- I tots ells, inclòs jo ens hem adonat que la resposta a les nostres pors i anhels has estat sempre tu. Ens negaràs la possibilitat de ser feliços?

Es fa el silenci més profund. De sobte, la figura del tron, desapareix per complet. Tot resta immòbil. Just quan és a punt de preguntar si hi ha algú, darrere del tron apareix una nena agafant amb força un osset de peluix. S’assembla a les fotografies de l’Ós de petita.

-Em sap tan de greu.-somica.- No hauries d’haver vingut. No us puc ajudar. No et mereixo.

-Però què dius?-preguntà atònit.

-Sempre m’he dedicat a entretenir-te posant-te a prova perquè no veiessis com en sóc, de dèbil i poc digna de tu, però ja ho sabia, era inevitable que te n’adonessis. Torna a casa.

No es pot creure el que sent.

-Però, però… Com vols que ho faci?

La nena s’eixuga les llàgrimes amb la màniga i contesta:

-Tota l’estona n’has estat capaç. No depèn pas de mi. Aquesta és la teva història i sempre has sigut tu l’únic que pot escriure’n el final.

Mentre assimila les paraules, l’Ós petita se li apropa i li treu les ulleres especials. Al seu voltant tot canvia. Els robins, les pedres precioses desapareixen i el tron, l‘únic moble de la sala, queda reemplaçat per un llit. Tot d’una, el seu voltant comença a tornar-se sedós i esponjós, i sap que està a punt de tornar a casa. Abans que això passi, agafa la maneta de la nena i li diu mirant-la als enormes ulls grisos:

-Vindré a buscar-te! T’ho prometo.  

  ***

Ha obert els ulls dos minuts abans que li sonés el despertador. Cada dilluns li passa igual, dos minuts abans de les vuit del matí es desperta i ja no es pot tornar a dormir, només que avui és diferent. Apaga l’alarma del rellotge i salta del llit d’una revolada. Té una promesa que complir.

Al cap d’uns minuts l’estrèpit de la porta principal al tancar-se omple l’habitació i gairebé podria semblar que darrere l’armari algú amb un equip de música sota el braç li dóna al botó de “play” i xiuxiueja:

-Oh yeah…

Mx

LLEGIU-LO A "BLANK"