Desig de xocolata

El responsable en part de que ‘Desig de xocolata’ hagi arribat a mi és el xec regal valorat en 100€ que vaig guanyar en el concurs #LaMevaBiblioteca (organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques de Catalunya) aquest mes d’octubre. Gràcies a ell m’he atrevit a descobrir una de les autores més llegides de la literatura juvenil catalana com és Care Santos tot i que m’estreno amb una novel·la adulta d’allò més curiosa que conté una mica de cada gènere.

 

Doncs bé, haig de reconèixer que la lectura m’ha durat menys que un caramel a la porta d’un col·legi, perquè he devorat pàgina per pàgina amb golafreria. Estic molt d’acord amb tot el que s’ha dit en aquest fil i m’alegro de no ser la única amb les mateixes inquietuds.

 

En un principi, la idea de trobar històries tan diferents en una mateix llibre m’ha resultat original, com a cada part canvia la narració alhora que els temes que toca: la desigualtat entre classe socials, l’amor incondicional, el matrimoni en moltes de les seves formes, la passió per un ofici, els enganys i les mentides... Encara que el relat més modern del principi pugui no ser del teu gust, val la pena continuar llegint per descobrir les sorpreses que t’esperen més endavant i que a estones m’han semblat apassionants.

 

La narració també m’ha agradat: ràpida, molt còmode i fluïda, amb tocs poètics que val la pena rellegir-se dues vegades, i ocultant missatges i crítiques profundes en frases d’aparença simple. Si hagués d’enumerar totes les expressions, fragments i reflexions que m’han fet somriure de ben segur que perdria la conta, de manera que aquí us en deixo un grapat que m’han cridat l’atenció:

 

 

 p.90 <<-[...] Jo li dic: la majoria de persones som invisibles per a al història. Però a ella li costa acceptar-ho.

-És clar que això era abans de l’era d’Internet. No deixar rastre del nostre pas per la història. Ara deixem als nostres successors un munt de merda que no se l’acabaran. Blogs, webs, correus electrònics, comentaris imbècils al Facebook, piulades que volen fer gràcies però fan llàstima... les generacions futures ens prendran per imbècils, i tindran tota la raó.>>

 

p.102 <<Fins que no hagis aprés a no pensar en allò que has deixat pel camí no podràs dir que de debò saps viure.>>

 

p.109 <<-[...] Ara governen les regles del màrqueting. I ja saps què és, el màrqueting? No pas vendre el que tens, sinó produir el que es pot vendre.>>

 

p. 139 <<-No són hores gaire normals per esperar clients, ja ho sé, però sempre hi ha algú que entra, com tu, i troba allò que no està buscant. De vegades troba fins i tot allò que no sabia que buscava, què et sembla? Les coses sempre passen per alguna raó.>>

 

p.144 <<-[...] Els records no valen diners, però són el nostre tresor més preuat, Sara, ho sabies? De vegades convé pagar alguna cosa a canvi d’un bon record. és una llàstima que la memòria no pugui comprar-se en establiments com el meu, perquè em faria ric, t’ho asseguro. Hi ha gent que mataria, per tenir uns records diferents dels que té!>>

 

p.240 <<Això del masinisme, deia, era com el catalanisme: com que tenien la raó i la cosa queia pel seu propi pes, tard o d’hora trobarien algú assenyat que ho reconegués, l’important era no perdre l’esperança.>> (No he pogut evitar pensar en llegir-ho... Serà això una picada d’ull al procés sobiranista per part de l’autora? ^^)

 

p.357 <<Els llibres són la millor companyia, no trobeu? Les paraules sàvies i boniques que en collim ens fan ser millors persones. [...] No és miraculós que un desconegut que va néixer fa tres-cents anys et digui coses de tu mateix que no sabies?>>

 

A més a més, no m’ha passat desapercebut com Santos utilitza durant tot el llibre moltes expressions i dites catalanes populars, un llegat de saviesa que malauradament avui en dia s’està perdent i que m’ha il·lusionat retrobar en boca d’altres persones.

 

Sobre els personatges, diré que no he pogut evitar sentir-me decebuda en saber que la gran majoria no són reals. L’autora els fa semblar tan vius i parla amb tanta experiència a través d’ells que es fa difícil pensar que no vagin existir, i et meravelles descobrint que amb ells has aprés un munt de coses sobre cultura general (política, història, música, art, arquitectura) i sobretot sobre la xocolata, és clar! Després de llegir les descripcions exactes dels processos artesanals, l’evolució de les barreges de sabors, l’elaboració de productes antigament tan complexos i les eines per produir-los, i les tècniques gourmets modernes, és impossible no sentir-se ben bé com un veterà en la matèria!

 

De fet, precisament és aquesta manera com la xocolata uneix els personatges i és la causa dels canvis a les seves vides que m’ha portat a pensar constantment en la pel·lícula “Chocolat” (protagonitzada per Juliette Binoche i Johnny Depp l’any 2000) -tot i que Santos negava en una entrevista que el llibre compartís aquest caire “més amable, amb dones felices”- i haig de reconèixer que l’Acte Segon m’ha recordat a una “Jane Eyre” un pèl aigualida.

 

Però si li hagués de posar un punt negatiu a la novel·la, aquest seria el que ja heu dit vosaltres: la falta de coherència entre les històries i un final amb massa incògnites. Pel meu gust, a l’últim acte m’hauria agradat retrobar la Sara Rovira i descobrir que finalment anirà trobant les peces que composen la història de la xocolatera i en serà tan còmplice com hem tingut la sort de ser-ne nosaltres.

 

 

Igualment, recomano que us deixeu sorprendre per una lectura diferent amb uns bonics missatges de rerefons que comparteixo completament, com ara que els objectes tenen vida pròpia i s’impregnen de les nostres històries, i sobretot que les coses no passen perquè si. Qui sap? Potser si en aquests moments esteu llegint aquesta recomanació és per algun motiu ocult del que tan sols vosaltres en coneixereu la resposta.

 

Mx