Cants de sirena negra

La següent història en la que m’he submergit després de “Desig de xocolata” ha sigut “Cants de sirena negra”.

  

Vaig conèixer la història gràcies a la presentació/monòleg que va oferir el seu autor Sebastià Bennasar durant la passada edició de la Setmana del Llibre en Català i haig de reconèixer que em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més. De manera que quan vaig ser una de les guanyadores del concurs #LaMevaBiblioteca, aquest va ser un dels primers títol que vaig pensar en aconseguir i me n’alegro molt d’haver-li donat una oportunitat.

 

El primer que em va cridar l’atenció en començar la lectura fou la veu narrativa i les incògnites  que de bon principi inviten al lector a seguir llegint, perseguint un rastre que promet noves pistes a cada pàgina. Com diu la sinopsis del llibre, al lector no li queda cap altre remei que fer-se còmplice d’aquesta aventura, i jo certament no m’he pogut apartar del llibre fins al final. De fet, encara ara no m’atreveixo a guardar-lo el prestatge, rellegint paràgrafs i paràgrafs que m’han encantat. 

 

És més, crec que ara que totes les peces encaixen a la perfecció, es mereix una segona relectura per poder assaborir (aquest cop amb més calma) tots els detalls, anècdotes, moralitats i curiositats que amaguen les seves pàgines. “Cants de sirena negra” no és una novel·la gaire llarga, però he descobert en els seus capítols pous de coneixement i sentiment, tan per l’extensa documentació i referències històriques com per la crítica social molt actual. Que ho té gairebé tot, vaja! Realment m’he trobat davant d’una lectura diferent i completa que m’ha deixat amb molt bon gust de boca.

 

Per un cantó, m’he vist portada de la mà per un recorregut a través profunditats dels nostres mars i la gran quantitat de tresors perduts que encara amaguen, impossible de determinar quan tornaran a sortir a la superfície.

 

p.27 L’època per a les immersions era forçosament curta i calia concentrar al màxim els esforços sobre el terreny en el poc temps que es podia explorar i després fer molta feina al laboratori amb tot el que s’aconseguia extreure. Era la part que no sortia a les pel·lícules d’Indiana Jones.

 

Precisament amb to cínic, de vegades més subtil, d’altres totalment intencionat, l’autor no té pèls a la llengua a l’hora de dir les coses pel seu nom:

 

p.23 No era una mar en calma. Sota l’aparença exterior de serenor, estava inquieta. Massa neons i massa rètols fluorescents amb noms d’hotels s’hi reflectien, i esperava el moment per aixecar-se i enfonsar aquells monstres colonitzadors que abocaven els residus fecals al seu interior. Merda de turistes contaminant el paradís. I els mallorquins també rebrien, per no haver sabut defensar el seu petit país.

 

Però a part d’aquesta valuosa crítica a la societat, el que més m’ha agradat ha sigut l’oda d’aquest llibre a l’amor. Ja durant la presentació del llibre Bennasar ens explicava la seva intenció de que així fos, però ara ho puc entendre més que mai. A la novel·la s’hi poden trobar tota mena d’amors: l’amor d’infantesa, el primer amor, l’amor no correspost, l’amor apassionat, l’amor que madura amb els anys, l’amor als llibres, l’amor a la pròpia professió, l’amor a l’aventura, l’amor a la mar... Tantes menes com cors hi ha al món! I com podem veure durant els viatges del protagonista (Serge Bestard) els cors no tenen banderes i estimen per igual.

 

Però durant la lectura no he pogut evitar adonar-me que aquesta novel·la no tan sols és una oda a l’amor (entre d’altres) sinó també a la veritable amistat. I és que tots i cadascun dels amics que en Serge fa durant la vida -tan des de la joventut fins al llarg de les seves investigacions més recents i treballs de camp com a periodista- creuen en les seves paraules a ulls clucs i no dubten a posar-se a la seva disposició pel que faci falta. Però el més bonic de tot és que inclús aquells coneguts que no pensen que la sirena pugui ser real, fins al més escèptic, fan mans i mànigues exactament igual per ajudar-lo en tot el possible. I jo dic... A cas hi ha tresor més bonic que aquest?

 

Per no parlar de la il·lusió que m’ha fet anar descobrint tots els homenatges que fa l’autor a diferents històries i llibres a través dels noms dels vaixells que surten en aquesta novel·la! Val a dir que això ja ha sigut la cirereta del pastís! Sense anar més lluny, assabentar-me que l’embarcació del protagonista (el Morning Star) porta el nom del vaixell capitanejat per Geena Davis a la pel·lícula “L’illa dels caps tallats” ja m’ha fet somriure d’orella a orella! Crec que he perdut el compte de les vegades que la vaig veure de petita!

 

En fi, per acabar us deixo amb algunes (de les moltes!) cites que m’han agradat... Espero que us animeu a donar-li una oportunitat al llibre, perquè de vegades les sirenes també es converteixen en llibres... I trobar-les tan sols depèn de nosaltres mateixos.

 

p.20 La literatura es fa amb passió o mai arriba a ser literatura, és només i simplement escriptura.

 

p.74 En el fons, els homes no són només el que viuen, sinó també el que els hauria agradat viure. No son només la vida que vivim, sinó també les que hem somiat viure.

 

p.165 La humanitat era el que era perquè un bon dia algú havia decidit que la mar estava feta per ser solcada.

 

Mx