La Care Santos ja ho va dir: “No importa com tingui l’agenda -menys quan em tanco a escriure-... encara no m’han acabat de proposar de venir a tertúlies literàries, que ja he acceptat!” i el cert és que la tertúlia que va tenir lloc a la sala polivalent Margarida Xirgu de la Biblioteca de Castelldefels sobre “Desig de xocolata” (després de la reunió en exclusiva amb el Club dels Experts), feia goig només de veure. Més de trenta lectors van acudir en massa i durant l’espera van poder gaudir d’un dels cafès que oferia durant la trobada amb Santos, qui tampoc es va poder resistir a prendre’s un! Olor a cafè i literatura en immillorable companyia!
Val a dir que durant les gairebé dues hores següents vaig omplir encara més i més pàgines d’apunts a la meva llibreta (tot el que es deia em fascinava), però intentaré resumir-ho el millor possible sense perdre l’essència del moment.
Per començar us diré que no va costar gairebé gens trencar el gel entre autora i lectors, que amb les seves veus aviat van produir una allau de preguntes i opinions sense fre que lluny de sepultar a Santos, per ella van ser una delícia.
Com no podia ser d’altra manera, la primera protagonista de la nit va ser l’estrella de “Desig de xocolata”: la xocolatera blanca que lliga els tres fils argumentals del llibre. Santos va explicar que la història dels objectes la fascina, gairebé l’obsessiona (encara que com diu ella “amb les obsessions s’escriuen novel·les”): “En els meus llibre poso més accent en la història de les coses que en la de les persones” va confessar, doncs segons Santos les persones anem i venim però són els objectes els que gairebé sempre estan aquí per quedar-se (“menys les rentadores”, va apuntar entre els riures del públic). “I si aquest objecte pogués parlar?” es pregunta moltes vegades. En efecte, d’aquesta obsessió neix en part “Desig de xocolata”.
Però... “Per què xocolata?” va ser la següent pregunta d’una de les assistents. “Ara se us caurà un mite als peus” va respondre Santos “però no sóc gaire llaminera. De fet sóc molt maniàtica, però la història de la gastronomia la trobo fascinant”. Tot i així, quan una lectora va explicar que la novel·la l’havia deixat amb l’efecte secundari de voler menjar xocolata, Santos va confessar que a ella li havia passat el mateix i que mentre l’escrivia n’havia consumit més que mai en la seva vida... I és que cadascun dels mestres xocolaters que va visitar mentre s’informava pel llibre li van donar a provar de tot! “Un dels xocolaters em va dir que 9 de cada 10 persones els hi agrada la xocolata i la desena menteix” va acabar afirmant Santos.
Però tornant als inicis de la novel·la, tot plegat va començar mentre Santos es documentava a gran escala per “L’aire que respires” (cosa que l’autora confessa no atrevir-se a repetir en tal magnitud) sobre la vida de Fernandes (xocolater Barceloní del segle XVIII, membre del gremi de xocolaters de Barcelona, que va inventar una màquina per processar la xocolata). Quan Santos va descobrir que tan els francesos com els anglesos havien enviat comitives per conèixer la màquina i intentar fer-se amb ella abans que els seus rivals, li va semblar que era una història que volia ser contada. Santos va confessar que amb el temps havia tingut la intenció d’escriure tota una novel·la ambientada en el segle XVIII “però vaig ser conscient que era molt feixuc”. Actualment, aquesta és la tercera de les tres històries que amaga “Desig de xocolata”, una combinació que s’ha vist sotmesa tan a l’ull crític dels seus lectors com de coneguts de Santos (“Quan els hi vaig dir als meus amics que volia escriure una novel·la que fossin tres novel·les ho van titllar d’impossible i mireu! Crec que me n’he sortit prou bé!”). “Sóc conscient que demano un esforç als meus lectors” va admetre Santos “Una novel·la en el fons és un pacte. Vosaltres us deixeu enredar, però fins a cert límit! Ha de ser versemblant!” venia a dir.
Només començar, Santos també va explicar-nos que aquesta part havia sigut la més complicada de documentar de tot el llibre ja que la informació disponible sobre la Barcelona borbònica és minse. Tot i així, del Gremi de Xocolaters sí que n’hi ha força constància (bàsicament per tots els judicis i baralles que tenien entre ells). De fet, explicava Santos, l’única cosa que no se sap però que podria haver passat perfectament és que el cortesà, espia i autor d’obres teatrals molt conegudes com ara “El barber de Sevilla”, Pierre-Agust Caron de Beaumarchais (a qui està dedicada la tercera part) viatgés a Barcelona durant les disputes per la màquina de Fernandes. Però a part de Beaumarchais i les seves comèdies d’embolics (que inspiren la tònica de la història) Santos també declarava el seu afecte pel més jove dels protagonistes que acompanya la comitiva francesa, Guillot, ja que està estretament relacionat amb “L’aire que respires”, on apareix de gran, quan és vidu i fuig de la Revolució Francesa.
Tal i com ens va demostrar, Santos s’ha vist obligada a donar una pila de salts de fe, com quan buscava certeses sobre la màquina de xocolata de Fernandes. L’única dada fiable que va trobar sobre ella era que al 1777 va estar exposada a Barcelona. Quina edat tindria llavors Fernandes? Era un misteri. Hauria llegat la màquina a algú en el seu testament? Amb aquests dubtes rondant-li pel cap, Santos es va encaminar als arxius de Barcelona a buscar testaments però aviat va topar-se amb alguns petits problemes com per exemple que: a) es trobava a la immensa Barcelona B) no podia saber del cert si Fernandes havia mort a Barcelona i c) de cognom es deia Fernandes i de vegades consta tan com Joan com per Josep. “Al final, El noi dels arxius que m’anava portant els documents em diu “I si ho deixéssim?”. Però lluny de desanimar-la van ser d’aquests dubtes que va sortir la necessitat d’omplir els buits.
Doncs bé, si us pensàveu que aquesta era la part més polèmica del llibre anàveu molt equivocats. Tot i que la segona va agradar bastant entre els tertulians, la primera –precisament al ser la preferida de la majoria- va ser de les que va suscitar més debat i controvèrsia especialment sobre el seu final obert. I no és la primera vegada que passa, ans el contrari! “En altres clubs de lectura m’han arribat a renyar per com acaben el Pairot i la Sara” va emfatitzar Santos “Em renyaven!” Encara que l’autora manté la seva postura i la considera la més airosa i correcta.
“Però llavors...” va fer una de les presents “la Sara no sent com el Max li diu a l’Oriol que ell sap que estima a la Sara?” Santos va assentir. Com que la Sara ha de marxar una mica abans del seu amagatall per fer veure que acaba d’arribar no se n’assabenta, però segons Santos el més important és que aquest triangle queda en tables. Hi ha coses que no es podran parlar ni sentir mai, però potser és millor així.
“En un espanyol la conducta del Max seria impensable” va comentar una senyora ben convençuda. “Home sí, però potser en algú més jove.” va sortir al rescat Santos “A mi el Max em sembla un heroi. És la postura més intel·ligent i una manera d’estimar molt bonica. La majoria d’homes sortirien amb el ganivet del pa a la mà!” afegia entre els riures dels assistents. “És com en el pòquer: tens les cartes que et toquen i has de saber jugar-les bé.”
Respecte el Max, una altra lectora va comentar que li va semblar molt realista les peripècies d’en Max a París amb els nens fent de les seves. “Es nota que tinc experiència amb la família!” va somriure Santos. Ella mateixa també va compartir amb nosaltres una reflexió que li havia arribat de part d’una lectora anglesa: “T’has fixat que la novel·la totes les dones cuiden la xocolatera i els homes la trenquen?”. Santos afirmava no haver-ho fet a propòsit: “Devia ser el meu subconscient!” va riure.
Finalment, després d’unes quantes rondes de intervencions, vaig poder fer-li algunes de les preguntes que més m’encuriosien com ara... Aconsegueix finalment la Sara descobrir el misteri de la xocolatera? Escriurà el seu llibre com a historiadora? “Jo no la veig escrivint el llibre” va respondre Santos sense dubtar “Està massa ocupada. I la història no la podrà saber mai del cert igual que nosaltres, que podem imaginar però no saber.”
“M’han demanat molt retrobar la Sara” va fer Santos quan li vaig exposar les ganes que m’havien quedat de saber més d’ella al final, i ens va explicar que durant un sopar en que va sortir el tema a col·lació i ningú es posava d’acord en què hauria sigut de la Sara i el Pairot ella mateixa havia fet una cosa inèdita fins al moment amb cap altre de les seves històries: preguntar-se “què passaria si...?” “De manera que vaig escriure un conte de 30 pàgines deu anys després de la última vegada que la Sara i l’Oriol es van veure.” El títol és “Whisky de araña” i va publicar-se junt amb “Desig de xocolata” en una edició especial de Sant Jordi. “Però a la gent que volia marro no li va agradar gaire” ens va avisar Santos.
Et sents identificada amb la Sara, que és dit que es frustra quan no troba el que busca? també li vaig preguntar. “Tot plegat és molt frustrant i agredolç. Jo sóc una historiadora frustrada que quan no troba el que busca s’emprenya. Les recerques mai t’ho expliquen tot però si ho sabés tot hauria escrit un assaig històric.” va contestar Santos amb humor i sinceritat.
Per últim, també va haver-hi temps per parlar d’altres llibres de Santos com ara “Trigal con cuervos” i de la propera novel·la que arriba demà 28 d’octubre a les llibreries i narra la història de la seva família per part de mare. Una història que la seva àvia sempre li explicava i a Santos li semblava revolucionaria. Precisament relacionat amb la seva àvia està un dels descobriments que va fer sobre la seva família mentre indagava en el passat: que ella havia sigut la primera dona que sabia llegir i escriure més o menys correctament d’entre totes les generacions passades. La següent que podia escriure bé era la seva mare i Santos ja directament es guanya la vida escrivint. “Com reaccionarien les teves avantpassades de saber-ho?” li van preguntar. “Segurament es quedarien corpreses” va respondre. Després d’escoltar a Santos, ja m’he quedat amb ganes de descobrir més coses sobre “Diamant blau”, el títol d’aquesta nova novel·la.
Voldria acabar aquesta crònica amb una frase que demostrés com de bonica va ser aquella tarda, però com que a aquestes alçades em penso que m’he quedat sense paraules, utilitzaré les que va emprar una de les assistents per descriure “Desig de xocolata”: “Predomina l’amor, la generositat i la fidelitat”.
Moltes gràcies de nou per tot, Care!
Mx
Write a comment