Diumenge al matí, al peu del salze

Vaig descobrir la Dolors Garcia i Cornellà –una de les meves autores catalanes preferides de literatura juvenil- mitjançant la meva dolça i estimada “Serena”. Després “L’esclau del Mercadal” va arribar a les meves mans (deixant-me novament bocabadada) i ara he tingut l’oportunitat de llegir una de les seves últimes novel·les: “Diumenge al matí, al peu del salze”.

Sota una història d’aparença senzilla (la d’uns antics companys de col·legi que es retroben durant un cap de setmana a la casa rural on van separar-se cinc anys abans) s’amaga un entramat de venjança, desconfiança, hipocresia i traumes que poc a poc aniran sortint a la llum i que m’han fet mossegar-me les ungles fins al darrer capítol.

“Qui era la víctima? Qui resultarà ser l’assetjador?” no parava de preguntar-me. Quan més llegia més em desconcertava: descartava sospitosos, en trobava de nous... La clau de tot plegat són els detalls  més insignificants, que de vegades porten a un cul de sac però d’altres són reveladors.

Era ben bé com jugar al Cluedo! L’on, el com i el quan l’anem descobrint pàgina a pàgina, però la pregunta del “qui” resulta molt més complicada del que sembla... Tots els personatges sospitosos, (cadascun d’ells representant un conflicte interior diferent) són en part culpables de les decisions errònies que han pres al llarg dels anys i víctimes del que la vida els ha reservat. El més important per a mi, però, és que tots són els responsables de poder canviar i millorar.

Trobo que “Diumenge al matí” s’ha convertit en una petita antologia de la obra de Garcia i Cornellà, doncs condensa la extensa crítica sobre problemàtica social que trobem als seus llibres, conté una picada d’ullet al passat (quan ens parla del projecte d’història sobre remences que havien de fer els protagonistes a sisè) i regat amb el seu preciós estil narratiu la història floreix en tot el seu esplendor:

p.111 Les branques del salze feien una ombra escadussera i fràgil; les fulles encara eren tendres i joves. El dia era tranquil, amb un sol suau i una brisa lleugera que només es deixava sentir de tant en tant, com enrampades petites. A l’aire es flairava un perfum d’herba i d’aigua. Hi havia quatre núvols molsuts, menuts, que navegaven lentament pel cel blau, tibat com un llençol en un llit acabat de fer.

Gràcies Dolors, per una altra bonica història que atresoraré a la meva llibreria.

Mx