Baixo les escales i no puc evitar aturar-me quan passo prop de la finestra. La mà que sosté l’espelma tremola lleugerament mentre l’altre, que resseguia les vetes de la paret, es queda quieta. Quan he sentit l’olor de sal del port que entra pel finestró el meu cor ha començat a accelerar-se i no puc reprimir un sospir. Tot i que la nit sembla serena, el mar dels meus ulls és una tempesta d’aigua salada que lluita per acaronar-me les galtes amb les seves onades. Faig el cor fort i lluito per amainar un altre cop aquest vendaval que m’ofega l’ànima.
Quan surto al pati, la lluna m’observa freda i indiferent des del cel. No tinc son i cada vegada que veig el llit buit maleeixo la mar per deixar-se fer teva tantes vegades. De manera que em dirigeixo prop del corral, on ara creixen salvatgement matolls d’herbes aromàtiques a desdir, i cullo unes quantes branques de romaní. L’aixada reposa innocentment sobre el mur blanc, sense imaginar els fantasmes que em fa veure: tu conreant el nostre hort, amb els músculs tibants al sol, somrient a la terra que feia mesos que no trepitjaves. Somrient-me a mi, que t’ajudo a plantar l’alfabeguera.
Amb uns troncs apilats que he tret d’entre la llenya, em disposo a fer una petita foguera. La flama de la meva candela sembla ballar de pura joia segons abans d’assaborir la fusta que li entrego a mode d’ofrena. A part de les estrelles, que intenten imitar la brillantor de la teva mirada, tan sols la foguera imprevista s’encarrega de crear noves ombres al meu voltant.
Quan les flames deixen de llepar la llenya per començar a devorar-la amb ànsies, llenço les branquetes de romaní al bell mig i espero, com si sumar uns segons més a la teva absència fos menys dolorós que les setmanes ja passades. És l’instant en el que l’olor m’embafa i llisca per la meva gola que ja no evito pensar en tu. Seràs també a coberta en aquests moments observant el mateix firmament? Hauràs aconseguit arreplegar un bosseta de romaní al port més proper i n’estaràs flairant l’aroma igual que jo? Et seguirà recordant a l’olor dels meus cabells? Hauràs oblidat el regust del meu somriure? Del teu jo no pas.
Contemplo la foguera fins que les brases queden reduïdes a cendres. Quan em giro i començo a desfer les meves passes noto quelcom que em frega. Miro avall i veig com les fulles de l’alfabeguera m’acaricien els dits.
Durant un segon m’ha semblat que eres tu, besant-me tendrament el dors de la mà.
Write a comment