Cloenda de la Lectura Compartida "Un cel de plom"

Ahir, 14 de Febrer (dia dels enamorats) va tenir lloc la cloenda presencial de la Lectura Compartida “Un cel de plom. La vida de Neus Català” a la seu de la Institució de les Lletres Catalanes.

La LC, moderada per la música i mestre Rosabel Bofarull, ens ha permès gaudir de la novel·la de Carme Martí en molts nivells i ens ha deixat un regust d’esperança i coratge. Resumir les intenses sis sessions de debat al QL seria realment complicat, però d’elles podríem remarcar la inestimable participació de l’autora en persona, les lliçons d’art i música complementàries i el bonic homenatge que entre tots hem intentat fer-li arribar a la Neus Català.

 De fet, en un principi la cloenda de la LC consistia en visitar-la en persona al seu poble natal, els Guiamets, però malauradament la majoria de visites previstes es van cancel·lar degut al delicat estat de salut de la Neus. Enlloc d’això vam gaudir d’un matí ben emotiu a Barcelona en companyia de Ester F. Matalí, admin i coordinadora del QL, Rosabel Bofarull, moderadora de la LC, i Laura Borràs, directora de la ILC, que tan sols ens va poder acompanyar durant la primera part de la cloenda degut a l’Ametller Florit, l’homenatge al poeta Joan Maragall que cada any per aquestes dates té lloc al cementiri de Sant Gervasi davant de la seva tomba.

De totes maneres, Borràs ens va poder obsequiar amb un petit gran discurs sobre la literatura de camp i el testimoni de Neus Català  i l’impacte que la novel·la de Carme Martí ha causat en la gent -“De vegades les paraules ens ajuden a fixar el dolor.” A més a més, també va aprofitar per agrair el guiatge a Rosabel Bofarull, qui va tenir el gran repte de prendre el torn de paraula a continuació: “Parlar després de la Laura sempre és un suïcidi.” va comentar entre els riures dels assistents.

Tot i així, ens va arribar al cor sentir-la explicar-nos amb molt de respecte l’actual situació de la Neus i donar-nos les gràcies de part de Carme Martí, que degut a la baixa laboral que pateix des de fa uns mesos tampoc ens va poder acompanyar en persona a la cloenda.

Tot seguit vam veure dos punyents documentals sobre Neus Català (“Retorn a Ravensbrück” i  “Any Neus Català”) intercalats amb un bonic concert d’acordió de Rosabel Bofarull per rebaixar l’emoció a flor de pell que es respirava a la sala d’actes. “La presó de Lleida” i “L’estaca” van ser les dos peces que va interpretar per a nosaltres, igual que havia fet anteriorment per a Neus Català en una de les seves visites.

I entre l’amargor del debat sobre uns fets que van marcar per sempre la història de la humanitat i la dolçor dels pastissets expressament portats dels Guiamets, va transcorre el matí. Abans de d’acomiadar-nos, però, tots i cadascun de nosaltres vam dipositar un paper amb els nostres millors desitjos en un gran pot de vidre per a que la Neus els llegís, als que se’ls hi afegiran la resta de granets de sorra que els quellegistes hem anat deixant en aquest suro virtual.

Quan vaig sortir al carrer i vaig alçar la vista, el cel tenia color d’esperança.

Mx