Prova de mestre - <<Aurora>> - Eos

 

El món encara dorm i ja falta menys perquè el meu germà entri en escena. Em cobreixo bé amb el meu vel de color safrà i frueixo del vent a les ales mentre dirigeixo en Lamp i en Faetont entre els núvols.

 

La Selene em saluda des del seu propi carruatge platejat mentre emprèn el viatge de tornada.

 

-Ja marxeu, germana? –pregunto mentre li torno la salutació amb un cop de cap. La Deessa no triga a contestar:

 

-Malgrat el que els demés es pensen, Eos, la nit també necessita descansar per mantenir-se jove. –i mentre diu això una fugaç espurna de llum il·lumina el seu somriure abans de desaparèixer.

 

Jo inspiro profundament i observo la terra, on els galls comencen a dedicar odes als meus rajos i tant els déus oblidats de l’Olimp com els mortals maleeixen la meva puntual arribada. Per a alguns s’ha acabat somniar.

 

Per a mi, aquest és el moment més formós del dia. Mentre acarono el cel amb els meus dits rosats, l’univers es pren un respir durant el qual els problemes sembla que mai hagin existit. En els breus instants en que el caòtic dia a dia de la vida triga a adonar-se de l’arribada del sol, la calma i la serenor fan del món un lloc millor on tot és possible.

 

Abans de marxar, gairebé tan sols tinc temps de vessar llàgrimes d’enyorança per aquells a qui he estimat i perdut tràgicament i veure-les convertides en rosada sobre les flors. Quan poso rumb al meu palau sento la càlida veu d’Hèlios, el Déu del Sol.

 

-Gràcies per anunciar la meva arribada, germana. Ens veure’m al crepuscle.

 

L’aurora marxa amb mi, la Deessa de l’Alba, i plegades ens submergim un dia més dins l’oceà de l’horitzó.

 

Mx