Títol: Diamant Blau
Autora: Care Santos
Editorial: Grup62
Any d’edició: 2015
Sinopsis:
Diamant blau ens submergeix en el passat familiar durant les primeres dècades del segle XX, quan l'esplendor de la burgesia es contraposa a la convulsió social.
En Silvestre Pujolà és un home fet a si mateix que deixa enrere el seu passat rural per començar a treballar com a tintorer en una fàbrica tèxtil de Mataró a mitjan segle XIX. El seu afany de lluita el portarà més enllà de la seva destinació en conèixer la Teresa, una dona que donarà sentit a la seva vida plena de superacions constants.
Uns anys més tard, la Teresa Pujolà, la néta, recorrerà el camí invers en renunciar a la seva posició social per casar-se amb qui estima.
Ressenya
Des de la seva publicació a finals de l’any passat que tenia moltes ganes de llegir l’última novel·la de Care Santos, Diamant Blau. La trama em va semblar d’allò més curiosa i en vaig tenir prou sentint-ne parlar a l’autora durant una tertúlia literària a Castelldefels per saber que tard o d’hora aquell llibre havia de caure a les meves mans.
Un cop entre els meus dits, la història ja no em va deixar anar. A mesura que avançava em vaig fixar en que compartia alguns dels elements que més em van agradar a l’anterior novel·la de Santos, “Desig de xocolata”, com ara l’ús d’expressions catalanes en la narració o l’extensa documentació sobre una gran quantitat d’avenços i esdeveniments del segle XIX i XX. Per un altre cantó, si bé a l’anterior novel·la em vaig quedar amb ganes de que alguns d’aquells personatges ben construïts fossin reals, aquí el meu desig s’ha vist fet realitat! Durant tota la novel·la no he pogut evitar pensar en l’especial homenatge al llinatge de Santos que aquest llibre suposa i com m’agradaria a mi poder fer el mateix algun dia amb la història de la meva pròpia família.
La narració en general m’ha tornat a agradar. Si bé alguns tocs d’humor eren presents a “Desig de xocolata”, a “Diamant blau” l’autora es permet ser tan cínica com vol. Tot plegat sumat a la fluïdesa de la trama aconsegueixen que aquest llibre diverteixi i sorprengui a tota mena de lectors.
p.58 “Ja ho deia, la Tomasa, que calia una altra porta, una de servei, perquè les coses ordinàries de cada dia no es barregin amb allò realment sublim de l’existència, però ningú no li va fer cas. De vegades no fer una porta allà on ha de ser acaba portant greus conseqüències.”
p.118 “Parlen del fred, tema universal. La senyora Ramona no el troba comparable al d’abans, com tots els vells de totes les èpoques, un estrany fenomen que els eixerits encara no investiguen.”
p.243 “Els pebrots amb què alguns fan les coses són un lloc comú en la història de la humanitat.”
D’altra banda, també és cert que l’argument requereix un esforç mental extra a qui vulgui seguir-lo fidelment. Els salts en el temps (que en un principi m’han resultat atraients) cap a la tercera part de la novel·la se m’han fet bastant confusos, per no mencionar la gran quantitat de personatges que veiem evolucionar i involucionar al llarg de tota la història! Fins i tot he tingut que consultar l’arbre genealògic del principi uns quants cops durant la lectura! Jo que em pensava que el llibre es centraria en les aventures de l’àvia Teresa i resulta que a l’acabar de llegir el lector s’ha convertit ni més ni menys que en un expert en la nissaga Pujolà des de fa centenars d’anys! Dit això, també trobo que val la pena llegir cadascun dels punts de vista dels personatges per arribar a entendre els seus actes.
Amb tants viatges pel temps, però, no he aconseguit saber-me en el punt àlgid de la novel·la i l’última part del llibre, que narra la vida de Silvestre Pujolà, m’ha donat la impressió que trencava el ritme de la trama. Just quan tot sembla arribar a bon port, de sobte hem de remuntar-nos als inicis de tot plegat i començar gairebé de nou. A més a més, tot i que al principi prometia molt, la història de l’avantpassat més remot del que es fa menció al llibre (segle XVIII) ha decebut les expectatives que m'havia creat.
De tota manera, enmig d’aquesta barreja d’èpoques llunyanes i de no tant antigues, m’ha encantat descobrir els capítols narrats per inventors i escriptors reals de l’època com Georges Ohnet o William Perkin, que no se’n han pogut estar de dir la seva. O el recurs literari de les cartes malauradament mai llegides de l’admirador Avelí, o inclús el punt de vista dels albats enterrats fa temps al costat d’una parròquia... Però diria que la història del missatger que corregia les faltes d’ortografia de les notes d’amor entre la Teresa i el Claudi ha sigut de les meves preferides... La veritat, m’hauria agradat saber més coses d’aquest parell! ;-)
En resum, tot i que tantes facetes en la trama m’hagin acabat enlluernant més del compte, aquest llibre realment és un petit diamant que animo a llegir.
Mx
Write a comment