Era una tarda plàcida de Juny i el vent bressolava la senyera erigida davant del Born Centre Cultural. El sol, compassiu, havia decidit quedar-se al cel davant les insistents súpliques de les ombres, que volien seguir jugant amb la ciutat una estona més.
Una d’elles seguia ben de prop les meves passes quan vaig entrar a la Llibreria del Born per assistir a un dels seus Berenars Literaris a càrrec de l’autor català David Martí. La llum s’escolava pel gran finestral i il·luminava una gran taula situada just enmig dels prestatges plens de llibres i souvenirs... Un lloc idíl·lic per parlar sobre literatura, màgia i història, els elements clau del seu últim llibre, “El caçador de bruixes”. Poc a poc, els assistents vàrem omplir els seients i un cop fetes les presentacions i escollit el menú, es va obrir oficialment la sessió.
Martí començà parlant-nos sobre el canvi de vida radical que el va acabar apropant a l’escriptura. És a dir, com va saber dir prou a una feina estressant i exigent que l’esgotava física i emocionalment. “Em preguntava cada dia: què vol ser en David de gran?” i gràcies a la gent que l’envoltava i que va arribar en el moment adequat, Martí es va acabar convencent que encara tenia moltes coses a dir. “Vaig decidir donar a la gent la il·lusió que jo havia perdut en forma d’històries. [...] [moments com aquest] em reafirmen que vaig encertar de canvi de vida”.
A continuació, mentre assaboríem llepolies i llaminadures cortesia del 300 del Born, ens vam remuntar de la mà de Martí a l’època en que les dones sàvies eren respectades. A continuació avançarem fins al punt en que les seves pràctiques xocaren amb la societat patriarcal i l’església. Aquesta última, intentava prohibir a tota costa els rituals i costums pagans. Tot i així, moltes pràctiques han sobreviscut fins als nostres dies, com per exemple, la tradició de vestir una peça de roba vermella per Cap d’Any. “Avui som més bruixes i bruixots del que ens pensem” afirmava l’escriptor amb un somriure.
De fet, avui en dia encara es creu en la bruixeria: fa dos mesos havia donat la volta al món la notícia d’un nen nigerià de dos anys abandonat pels seus pares, acusat de ser un bruixot. Malauradament les supersticions tampoc han marxat de Catalunya. Fins i tot les persones de mentalitat més cartesiana prefereixen canviar de vorera al passar davant la casa de la “bruixa” del seu poble.
I és que les bases de la caça de bruixes es basen primordialment en la superstició, però també en l’enveja i les ganes de fer mal. És aquí on Martí va destacar l’ocurrent i enginyós “canvi d’estratègia” de Sant Tomàs d’Aquino al segle XIII, qui assegurà que tots els càstigs i desgràcies fins al moment atribuïdes a Déu passaven a ser obra del Diable, i de retruc les dones. Així tot allò que fins al moment s’havia reverenciat i temut ara podia ser combatut i odiat (i de passada utilitzat com a l’excusa perfecta per a complots d’interessos). En poques paraules: les bruixes es convertiren en el cap de turc ideal.
Tot plegat va coincidir amb l’invenció de la impremta a Alemanya al segle XV, de la qual en va néixer un dels llibres més reeditats del Renaixement: el “Malleus Maleficarum”, un compendi exhaustiu sobre la caça de bruixes que es difongué per tot Europa durant 200 anys i comptà amb dotzenes d’edicions. En paraules de Martí, es va convertir en el “best-seller” dels inquisidors, doncs en ell es narraven tots els passos a seguir per identificar, interrogar i torturar les dones per tal de que es confessessin bruixes.
Però hi ha hagut mai proves de l’existència d’un sol aquelarre? Quan David Martí li feu aquesta pregunta a Agustí Alcoberro, expert historiador i escriptor, aquest acabà per confessar que no tenia constància de que això hagués passat ni a Catalunya ni a Europa. Per contra, Martí afirmà que “Ni un sol historiador s’ha atrevit a donar-me una xifra de les dones assassinades” però com us podeu imaginar no foren pas poques.
Contestant a la pregunta d’una de les assistents, Martí comentà que els homes tenien raó a l’hora de sentir-se amenaçats. Les dones posseïen els coneixements més ancestrals de la natura i el do de donar i treure la vida: “Éreu deesses” ens deia al públic femení.
De fet, com deia David Martí “Jo entenc la bruixa com a dona sàvia”. Però què considerava la gent de fa segles? Martí ens parlà sobre els estereotips de la bruixeria i fins a quin punt es basaven en la realitat, com és el cas dels ungüents que preparaven per veure-hi més enllà de la realitat (els ingredients dels quals Martí ens explicà i ens demanà no reproduir ^^) però que avui en dia es podrien anomenar simplement al·lucinògens molt potents.
El més interessant és que la caça de bruixes començà més aviat per participació popular que no pas per l’església. “A la Inquisició no els importava” deia en Martí “el que els molava era perseguir hugonots, espies...” La primera dona executada a Catalunya per bruixeria tingué lloc un segle abans de que la Inquisició prengués part -el Llibre d’Ordinacions de la Vall d’Àneu al segle XIV n’és la prova-. A vegades no és un orgull ser pioner en tot :(
Exposava Martí: “Penseu que si ara estigués pedregant, s’escoltés l’udol d’un llop i aquesta nit morissin tres criatures es consideraria bruixeria” Unes morts que en la majoria de casos es devien a malalties tan comunes com unes angines. “Si fos l’alcalde agafaria immediatament una guia telefònica i buscaria la C de Caçador de Bruixes”
Un dels protagonistes de l’últim llibre de'n Martí és precisament Joan Malet, un dels caçadors de bruixes més temuts a Catalunya. A la tertúlia, ens dedicàrem a reflexionar sobre les diferents estratègies d’aquests personatges per aprofitar-se de les supersticions de les persones.
Quan finalment Malet va morir, però, la gent ja s’havia adonat del malànima que era, com demostren les cobles que li van dedicar per celebrar-ho: “Alegreu-vos Cristians, donant lloança a Déu, que en Malet i sos enganys, han pagat lo deute seu”.
Durant el debat, Martí també volgué retre homenatge a les trementinaires, segons ell “les bruixes del segle XX”. Quan li digué això a Sofia Muntané, la darrera trementinaire de Catalunya, ella s’enfadà, doncs el seu ofici l’havia exercit per necessitat i no pas per vocació.
Certament, el sacrifici i la destresa de les trementinaires es poden veure reflectits en els seus remeis. Tan sols l’elaboració de l’Oli de Tifus ja conta amb cinquanta ingredients, inclosos ous de formiga, caps d’arengada i tres escorpins. “I no poden ser dos?” li preguntà en David a Sofia. “No, David, tonto” li contestava dolçament. I davant de la seva insistència afegia: “perquè així es com m’ho va ensenyar la meva àvia”
“Em declaro un enamorat de la Sofia, és el meu amor platònic” insistí David, per tot seguit contar-nos com ella i el seu marit Miquel havien recorregut per últim cop el llarg trajecte de les Trementinaires d’Ossera fins a la Costa Brava a l’edat de 74 anys. Martí ens explicà a més a més que té la intenció de fer i recuperar aquesta ruta perquè el seu llegat no es perdi, encara que llibres com “Les dones sàvies de la muntanya” (també de David Martí), que narren les peripècies de Sofia i la seva àvia, ja són un primer pas important.
“Genèticament dec tenir algun problema, sempre acabo parlant de dones sàvies” comentà al final entre els riures dels assistents. “Encara que amb “El caçador de bruixes” he anat al cantó fosc”
El que està clar és que tots seguim practicant els nostres rituals. Inclús una de les assistents ho tenia clar: “Quan juga el Barça fem una invocació... I ens funciona!”
El sol ja gairebé estava a punt de pondre’s quan es donà per acabat el berenar. Havia sigut sucós, interessant, màgic i deliciós! Em quedo amb la popular frase final de la presentació de Martí “Som els nets i netes de les bruixes que mai vau poder cremar”
Mx
Write a comment