09:04 - Sílvia Casellas

Bon dia. Sóc Sílvia Casellas, de l’empresa Internauta. Lamentablement hem d’anul·lar la prova pilot d’avui. [...] Ho lamentem profundament. Us avisarem tan bon punt tot s’hagi solucionat per convocar-vos de nou. Us demanem disculpes a tot@s per les molèsties.

Amb aquest missatge ha començat ni més ni menys que l’aventura extraoficial d’aquest matí. La Irene, el Marc, el David i jo entre d’altres joves lectors, ens dirigíem a la plaça Salvador Allende del Carmel per participar en una gimcana literària a través de l’aplicació Turistiq. Malauradament, a meitat del viatge ens han comunicat a tots que l’activitat s’anul·lava! 

“En fi, cap a casa!” he pensat. I just quan girava cua llegeixo...

09:11 – Marc Gabernet

Estem aquí

[careta de “El grito”]

David i jo...

[...]

09:17 – Marc Gabernet

Escolteu nois, que, quedem nosaltres?

09:17 – Irene Vílchez

Jo ja estava a Barcelona

[...]

09:19 – Mixa

Si em convenceu torno a canviar de direcció ^^

09:19 – Irene Vílchez

Mixa vine

Has de venir i ho saps XD

Com em podia negar davant d’un argument tan sòlid i irrefutable? Així que per tercera vegada canvio de sentit al metro i em dirigeixo de nou a la plaça Salvador Allende.

Un cop allà, rebem la visita de la Sílvia, que es disculpa personalment per totes les molèsties i ens proposa fer la gimcana més endavant en el transcurs d’aquesta setmana. Un cop ens acomiadem, tornem a quedar els quatre sols... Carmel, tremola! Els Lectors Catalans han arribat! ^^ 

El cert és que hem gaudit d’allò més del passeig, on hem trobat escales, miradors, escales (sí, sí, per duplicat) i “el Funicular de la Mort”, un ascensor en diagonal de varies plantes que ens ha robat el cor! Quines vistes! Se’ns dubte ajuden a compensar l’esforç d’arribar fins a elles. Tot i així, quan estem baixant protagonitzem una escena típica de pel·lícula de terror: sentim com un vellet que viatja amb nosaltres explica la terrorífica història de com gairebé mitja dotzena de persones havien mort allà. De sobte, (tot i que les vistes segueixen sent precioses) aquell cable del lateral ens sembla massa poc segur i el nostre destí massa lluny!!! Socors, volem sortir d’aquí!!! XD Per sort, arribem sans i estalvis a baix!

Unes passes més enllà, ens apuntem a entrar a una terrassa per descansar i prendre alguna cosa. Tot i així, un cop allà quelcom no em quadra! Tinc un moment de “déjàvu” increïble... Aquest lloc em sona... l’hauré vist al Google Street View? Llavors em quedo parada i dic: “Nois, aquesta no és la terrassa de la Biblioteca del Carmel?” No ens ho acabem de creure fins que veiem el cartell a l’entrada! Sense QRs ni Google Maps, els llibres i el destí ens han cridat a la destinació final de la gimcana!

Un cop ens recuperem lleugerament del descobriment del segle, ens dirigim a fer un petit brunch.  Però no patiu, “l’operació bikini” d’aquest any no s’ha vist pas afectada: les escales se n’han ben encarregat! XD

Amb la panxa contenta, ara sí estem preparats per descobrir l’interior de la Biblioteca Joan Marsé! L’encarregada de fer-nos-en una visita guiada és la Iris González, especialista en Literatura Infantil, que molt amablement ens parla sobre la idea de la gimcana i ens mostra tots els racons de l’edifici! Mare meva: literalment, la Biblioteca és un "carmel" per a lectors com nosaltres! ^^ Segons ens explica la Iris, és una de les més grans de Barcelona i on hi treballa més gent! 

A diferència de les altres, però, que reben unes 1.200 visites diaries, a la Joan Marsé –tot i tenir uns recursos molt grans- la visiten 800 persones cada dia, una diferència que el personal s’encarrega de compensar organitzant moltes activitats amb escoles, rutes literàries, tallers, etc. De fet, quan el Marc, el David, la Irene i jo hem vist la sala d’actes (o més aviat auditori) ens hem enamorat! A més a més, la biblioteca posseeix la col·lecció més gran de novel·les barcelonines escrites des de principis del segle XIX. Malauradament, degut a la localització poc accessible de la Joan Marsé, la gent ha de tenir un motiu específic per venir i és més difícil invitar a escriptors i gent del sector. Personalment us recomano moltíssim que la visiteu: el trajecte haurà valgut la pena amb escreix!

Una hora després desfem el camí, ens dirigim de nou al metro i ens anem separant. Dins, una dona toca la banda sonora de “El padrino” en un piano elèctric i amb tristesa m’acomiado d’aquest matí hilarant i irrepetible... Bé, fins a la gimcana oficial, és clar, de la qual no dubtaré a mantenir-vos informats... Paraula de Mixa! ;-) 

Mx