Crònica de la Ruta Literària amb David Martí

Un cop a la plaça de Santa Maria del Mar, es va donar per iniciada oficialment la ruta, doncs és just aquí on comença la novel·la.

“Avançava la tarda del 23 de desembre de l’any 1562 de Nostre Senyor.

L’ombra de l’església de Santa Maria del Mar, a mesura que els tímids rajos del sols d’hivern s’ocultaven darrere de les construccions veïnes, s’allargava més i més deixant en penombra les parades del mercat que ocupava la plaça de Santa Maria, al barri de la Rivera de Barcelona.

Els carrers del cor de la ciutat, tot i l’intens fred que convidava la gent a marxar cap a casa seva per buscar l’escalfor dels focs i les mantes, bullien d’una activitat frenètica. Els colors i les olors es barrejaven amb les veus de la gent, el baf de les respiracions dels animals, la lluentor de les armadures d’uns soldats i la fina pluja que queia des de primera hora del matí, creava una atmosfera carregada de màgia, misteri i tristor.”

Per sort per a nosaltres, aquell dia el sol brillava radiant, i la pluja de la nit anterior havia refrescat l’ambient. L’ombra era agradable i el vent tenia la força justa per no esbullar pentinats ni gelar la suor.

p. 45 “Tot parlant, els dos amics van arribar a l’església de Santa Maria del Mar, i hi van accedir per la porta del carrer de Santa Maria, deixant a banda i banda les dues làpides del portal de les Moreres que commemoraven la col·locació de la primera pedra del temple actual, el 25 de maig de 1329. En entrar els va envair una agradable sensació de lleugeresa.”

Un cop visitada la capella dedicada a la Mare de Déu de l’Olivera dins l’església (que també juga un paper important al llibre) vam seguir avançant de mica en mica. En el nostre recorregut aparegueren icones tant importants com...

·        El carrer de Montcada (que al segle XVI era pràcticament el més important de la ciutat)

Última finestra gòtica de Barcelona, des d’on la classe adinerada podia veure què succeïa discretament al carrer (“eren molt cotilles al segle XVI” comentà Martí entre els riures dels assistents)

·        El Palau de Montcada (just a la cantonada hi ha el bar que segons Martí fa la millor truita de patata de tota Barcelona)

·    La “carassa” del carrer dels Mirallers, que advertia als vianants que aquell establiment era un prostíbul

·        El temple d’August (on Martí ens explicà la llegenda del naixement de Barcelona)

p.177 “De sobte, va recordar una antiga llegenda que parlava d’un riu subterrani que travessava el barri antic de Barcelona i que es coneixia popularment com el riu de Santa Eulàlia. Deien que en època de pluges era força comú que molts soterranis s’inundessin. Era evident que la ubicació de la catedral en cap cas no havia estat fruit de la casualitat. Els seus constructors l’havien aixecat exactament on les forces tel·lúriques eren més poderoses.”

(Just on Martí posa els peus es diu que va ser declarat el centre de Barcelona pels sacerdots romans. A ell sempre li porta molt bones energies venir aquí)

·        La Catedral de Barcelona i els seus detalls arquitectònics

p. 167 “-Què hi veieu?

-Veig el mur de la catedral, finestres, vitralls de colors i alguna inscripció que no aconsegueixo desxifrar.

-Mireu més amunt, on les pedres i el cel es fonen en un petó. Què hi veieu ara?

-Veig unes escultures molt estranyes. Em fan por...

-Són les gàrgoles. els guardians de pedra de la nostra catedral, i si us fan por significa que, després de tants segles, encara fan bé la seva feina...

-I allà, a la torre dreta, oi que hi ha uns cargols esculpits?

-Sí, es veritat, teniu bona vista!

-I què hi fan uns cargols, a la façana de la catedral de Barcelona?

-Ningú ho sap del cert. Hi ha qui diu que aquests cargols representen la lentitud amb la qual es va construir la torre. Però també hi ha una llegenda que diu que les figures dels cargols responen a una venjança de l’arquitecte que va fer les torres. Es veu que el metres constructor tenia tanta feina mentre construïa les torres que va descuidar la seva dona. Diuen que mentre el marit passava el dia treballant, la seva dona va conèixer un noi jove del qual es va enamorar i amb el qual li va ser infidel. L’arquitecte, en assabentar-se’n, li va posar banyes metafòricament.

-No m’ho puc creure...

-Doncs sí, Lluna, però jo he arribat a la conclusió que aquestes figures van ser esculpides com a recordatori de la plaga de cargols que va patir la ciutat durant els anys de construcció de la torre, a començaments del segle XVI.”

·        Inscripcions i marques oblidades com ara la “cana destra” o “A 2 canas lopov”

p.154 “-Diríeu que aquest senyal que hi ha a la paret és un element decoratiu?

Just a la cruïlla d’aquells carrers, a l’aresta de la façana de la catedral hi havia una mena de marca esculpida en forma de solc, fet a cop de martell i punxó.

-Sí, això sembla, mestre Baptista.

-I si us dic que en realitat és una patró que serveix per ajudar al mostassaf?

-El mostassaf?

-Sí, l’antic encarregat d’assegurar la qualitat dels pesos i les mesures oficials. De fet, aquesta marca que veieu indica una cana destra, l’equivalent a dotze pams, i és aquí per agilitar els plets que acostuma a haver-hi entre els comerciants. Ara tothom té clara quina és la mesura exacta i ja és més difícil que hi hagi enganys.

-Em sembla que ja us vaig entenent.

-Doncs encara hi ha més. Mireu aquesta inscripció que s’intueix gravada a la pedra. Veieu que diu alguna cosa semblant a <<A 2 CANAS LOPOV>>?

-Sí, això sembla. Però, què vols dir?

-Recordeu el que us explicarem ara de la cana destra? Doncs bé, davant nostre tenim un jeroglífic que només podem entendre si tenim els coneixements adequats.

-Sí. I?

-La inscripció de la qual us feia esment ens diu que a dues cames dretes d’aquesta marca, és a dir, a vint-i-quatre pams, podem trobar un pou soterrat.”

·        La muralla romana (que tenia una entrada central i dos petites laterals especialment per a la gent)

·        La casa de la Inquisició (on encara es pot veure el seu escut)

·        La Plaça del Rei (on sis dones van ser cremades vives acusades de bruixeria per primer cop a Barcelona per Joan Malet, qui anys més tard, rebria de la seva pròpia medecina)

·        La casa habitada més antiga de Barcelona 

·        El Call Jueu, carregat de llegendes i successos

p.83 “La Lluna, amb la por al cos, encara va voler allunyar-se més del record dels seus perseguidors, en aquells moments ja més imaginaris que reals, i va començar a endinsar-se pels laberíntics carrers del Call Major, fins que va anar a parar a l’Arc de Sant Ramón, un dels llocs més temuts pels veïns, una carrer que per a molts estava maleïts des de que el dissabte 5 d’agost de l’any 1391, després que un monjo dominic escalfés els ànims de la gent acusant els jueus de ser els responsables d’haver portat la pesta negra a la ciutat, una gentada s’arribés al Call i esbotzés les reixes per saquejar-ho. En poca estona, les sinagogues, els magatzems, les botigues i fins i tot els hospitals van ser incendiats.

Els jueus van mirar de fugir per la xarxa de passadissos subterranis que connectaven els soterranis de la majoria de les cases amb les antigues catacumbes i clavegueres romanes, però l’atac dels cristians va ser tan ràpid que ben pocs van poder escapar, i en poc més d’una hora més de tres-centes persones van ser assassinades a bastonades, cops de pedra i espasa.”

(Sabeu per què els carrers del call són tan estrets? Estava reglat que per raons de seguretat antidisturbis no podien fer més de set passes de legionari. “Si no tenen un 47 com jo” reia Martí)

·        La Plaça Sant Jaume, el Carrer del Bisbe.... I tot plegat amenitzat amb la banda sonora de la ciutat: des del “Tico Tico” fins a la “Cançó de les pedretes”!

En resum: va ser un passeig literari molt plaent, curiós i divertit! De fet, quan ens vam mirar tots el rellotge, no ens podíem creure que ja haguessin passat dues hores! Definitivament la ruta se’ns va fer d’allò més curta... Però l’experiència no acabava aquí!  

Com a cirereta del pastís, vam tornat al Born CCM per recuperar-nos de la passejada tot prenent un refrigeri inclòs en el preu... Tot i així, el que no ens esperàvem pas eren els plats abundosos de pica-pica que els cambrers no paraven de portar! Ruta, beguda i vermut per 3€??? Pessigueu-me si estic somniant perquè em sembla que he arribat al paradís! ;-)

En aquest ambient immillorable vam estar petant la xerrada més d’una hora i inclús ens vam recomanar llibres per l’estiu! La recomanació de David Martí fou “Ànima” de Wajdi Mouawad, la d’en Jordi (l’encarregat de la Llibreria del Born)  “Neverhome, Ella era más fuerte” de Laird Hunt i la meva qualsevol llibre de Roald Dahl (per commemorar el centenari del seu naixement aquest 2016)!

Doncs bé, en aquesta escena penso deixar la crònica, entre llibres i refrigeris... Si la felicitat es pogués tastar, crec que en aquest moment tindria gust a cotnes i cogombrets de vermut! ;-)

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible! Està clar que volem una segona part!!!

Mx