Haru

Títol: Haru 

Autora: Flavia Company

Editorial: Catedral Books

Any d'edició: 2016

Sinopsis: Haru segueix el camí que li marca la vida. El destí és massa fort per desafiar-lo. 

"La Kumiko va comunicar la decisió a la filla, a la tornada d'aquell que es va convertir en el seu últim viatge. Assegudes totes dues davant la taula de la cuina, mentre tallaven una síndria. La Haru s'hi va negar i va dir que, abans, fugiria de casa i no la trobarien mai més. La Kumiko va somriure amb paciència i li va dir, qui fuig tard o d'hora ha de tornar per poder marxar. (...) Ha arribat el dia d'anar-se'n, però la Haru no ho veu així. La Haru sent que l'expulsen. Seu al peu del cirerer que van plantar tots tres junts quan ella va fer els cinc anys i pensa que potser la seva mare li diria, Haru, qui se sent expulsat tard o d'hora ha de tornar per ser capaç de marxar. Com pot haver sortit el sol un dia més, després de la seva mort?"

Degut a la bona crítica que ha rebut i a l’enrenou que ha revolucionat les xarxes socials, ja feia temps que volia donar-li una oportunitat a “Haru” de Flavia Company, un registre molt diferent del que fins al moment havia llegit de l’autora. Tot i així a ”Al teu rotllo” ja em va semblar entreveure un homenatge a la filosofia oriental, amb frases enigmàtiques i reflexions poètiques. La història de Haru, per contra, es basa de ple en aquesta cultura, encara que el món sencer n’hauria de prendre nota!

Com deia Company a l’entrevista que he lincat al principi del post...

<<Per què dius que la Haru som tots?

Perquè totes les seves vicissituds les passem tots. Una persona de 90 anys que llegeixi el llibre s'hi identifica perquè té una vida al darrere. Una persona de 15 també, perquè és el que li espera. Una de 30, perquè hi ha coses que ja les ha fet i altres que encara l'esperen. Potser no fem les coses en el mateix ordre. Potser tu has arribat abans a l'avarícia i jo a la supèrbia. Tots passem per les misèries, les virtuts, les eufòries i les tristeses. La filosofia d'aquest llibre és tu ets jo, igual que jo sóc jo. No importa si ets oriental o occidental.>> 

A més a més, cada personatge juga el seu paper clau i res passa perquè sí. A través de les preguntes internes de la Haru, l’autora ens dóna carta blanca per meditar nosaltres mateixos i tractar de conèixer-nos millor.

 Què m’ha agradat més? Crec que el final. Per a mi ha sigut una de les parts més emotives del llibre.

Per acabar la ressenya voldria parar-me a pensar en el disseny d’aquesta edició, perquè sembla que res està deixat a l’atzar… La portada és senzilla i elegant (realment no necessita res més), i les pàgines són completament reciclades (un estil que últimament sembla estar de moda). Són totes desiguals i rugoses, com un recull de pergamins. Des del moment en que ho vaig veure vaig pensar… Serà una oda al inconformisme? Una indirecta cap als lectors? Una manera de que no ens avancem als esdeveniments? Un reflex de que les històries són tan irregulars i sorprenents com la vida mateixa? No ho sé, potser n’he fet un gra massa meditant tan a fons… Un resultat d’haver llegit la història? ^.^

En fi, com diu el periodista i escriptor Martí Gironell: “Amb llibres com el de Flàvia Company em fa l’efecte que vaig més ben calçat per aquesta vida. Gràcies per escriure’l.”

Tan sols em resta dir que no dubteu a recomanar “Haru”... l’encertareu de ple!

Mx