Asseguts al sofà de casa davant del televisor, miren la pantalla quiets com estàtues. No han pensat a preparar crispetes, però ara no importa perquè a tots se’ls ha fet un nus a l’estómac. La majoria de cares han perdut el seu color i ni tan sols els més valents s’atreveixen a dir que no estan morts de por. Alguns s’agafen tan fort de les mans que aquestes s’estan quedant blanques. Sembla que estiguin ben a prop de patir un atac de cor. D’altres enfonsen la cara a l’espatlla del seu company per no mirar. Tots saben que aquesta nit no dormiran. Ni tan sols els seus pitjors malsons poden competir amb el que tenen just al davant.
Sí, no poden dir que no els havien avisat que ho passarien malament, però ningú els podia haver preparat pel que veuen els seus ulls en aquests moments. No poden deixar d’observar, petrificats, el que els píxels de la pantalla els continuen mostrant. La típica cridanera del grup, que sempre deixa anar xisclets aguts quan s’espanta, s’ha quedat sense veu. La més xerraire no pot pronunciar paraula. El bromista de la colla sap que haurà de refugiar-se en l’humor per no esfondrar-se davant dels seus amics. De sobte, senten que un dels seus companys els apaga el canal de notícies.
- Ja n’hi ha prou d’aquest color! Deixeu de martiritzar-vos d’una vegada! En Trump és el nou president d’EUA, ja ho podeu anar acceptant.
Tots es miren entre ells i es llegeixen el pensament... La pel•lícula de terror que tenien preparada hauria sigut una opció molt millor.
Mx
Write a comment