Quan em vaig despertar feia un sol de justícia. Vaig provar d’aixecar-me, però em va ser impossible moure un dit. Em trobava ajagut d’esquena amb els braços i les cames molt fortament lligades a terra. Inclús tenia els cabells fixats de la mateixa manera i no podia moure gairebé gens el cap, però de cua d’ull em semblà veure el meu barret d’ala ampla a uns metres de distància a l’esquerra i la meva espasa a l’altra banda. Quedava massa lluny per agafar-la així que vaig treure’m la idea del cap.
Just en aquell moment comencí a sentir un soroll confús i al cap de poca estona vaig notar com alguna cosa vivent es movia sobre la meva cama esquerra: avançava suaument tot dret fins arribar a l’alçada de la meva barba. Llavors, girant els ulls cap a baix tant com m’era possible, vaig adonar-me de que es tractava d’una criatura humana diminuta. Però no estava sola! AI mateix temps sentí unes quantes més seguint la primera i enfilant-se per sobre meu.
A diferència del meu homònim (el protagonista d’aquell llibre famós) no em vaig espantar ni sortí corrents: ja els coneixia prou bé aquells xiquets! Cada tarda venen a jugar sobre meu, per obra i gràcia d’un arquitecte valencià amb prou sentit de l’humor.
-Hola Gulliver! –em xiuxiuejà una nena a cau d’orella abans de començar a trepar pel meu canell. En moments com aquest em sento una estàtua afortunada.
Write a comment