La llibreria especialitzada en literatura francesa Jaimes de Barcelona –dirigida per Montse Porta- està de festa grossa. I qui no ho estaria en el seu lloc! Aquest any la llibreria ha complert ni més ni menys que 75 anys i ho ha celebrat organitzant un cicle de xerrades entre autors catalans i francesos a l’Institut Français de Barcelona.
Personalitats com Mathias Enard, Gemma Lienas, Bernard Minier o Jaume Cabré han delectat a desenes d’assistents i el punt final l’ha posat el debat moderat per Antoni Bassas entre l’escriptora Lydie Salvayre i el cantautor Lluís Llach, qui parlaren sobre les històries personals que amaguen els seus respectius llibres, “Pas pleurer” i “Memòria d’uns ulls pintats” respectivament..
Lydie Salvayre, filla d’un andalús i una catalana, guanyà la major distinció de les lletres franceses (el premi Goncourt) amb les memòries de la seva mare, Montse, qui va viure l’alegria revolucionària dels dies posteriors a l’esclat de la guerra civil fins a l’exili a França per salvar la vida.
Segons Lyidie “la història era allà des de nena, tan sols necessitava una petita empenta per sortir”. De fet, “va ser una cosa molt espontània, normalment ho planejo tot abans d’escriure”
D’altre banda, Llach “mai havia pretès escriure” i de fet se’n considera un aprenent, però la seva novel·la –una història d’amor entre homes lliures ambientada a la Catalunya de la primera meitat del segle XX- vol ser un homenatge a tots aquells avis i àvies que tot i els esdeveniments viscuts no han perdut la set de viure i la seva estima per la vida. “A mi em sembla un miracle que seguissin regalant-nos el seu somriure”
En el cas de Lydie, tot i que pel seu pare la derrota dels republicans fou un desencant, la seva mare va decidir serrar les dents, no plorar (d’aquí el títol del llibre) i seguí endavant: “Hem perdut la guerra però hem guanyat el sentit de la lluita”
La vetllada va anar carregada d’emoció, però també d’humor, ja que Llach ens va fer riure i ens entretingué amb les seves anècdotes de joventut. També vam sentir debats interessants, com quan Lydie, des de la seva experiència com a psicòloga infantil assegurà que “el que motiva les nostres postures polítiques ve de la infància”. Llach estava d’acord i afegí “jo mateix reconec haver portar la contrària a la meva família”. Personalment, em quedo amb la colpidora frase de Lydie: “Tots els nens són presos polítics”.
Tanmateix, amb el seu llibre Lydie volia transmetre quelcom alegre però que sacsegés al lector, que la història de la seva mare ensenyés a les següents generacions. Igual que deia Kafka: “la lectura és un cop de puny que sacseja el mar gelat que portem dins.” Bassas senyalà els paral·lelismes entre l’actualitat dels refugiats sirians i la repetició terrible de la història: “és un misteri com no aprenem” corroborava Salvayre.
Lluís Llach, tot i estar d’acord, va descriure’s com un “optimista compulsiu”: veient el conjunt d’avenços aconseguits gràcies als esforços de tantes generacions “en macrohistòria val la pena lluitar”.
Realment l’esdeveniment va ser molt intens i abans de que pogués adonar-me'n, els més de 60 minuts havien passat volant. A més a més, els encarregats de traducció simultània van fer una bona feina i tothom pogué gaudir d’una tarda d’allò més especial.
En fi, ja tan sols en queda donar-li les gràcies a Montse Porta per animar-me a assistir i felicitar de nou a la llibreria Jaimes. Per molts anys més de literatura i somnis!
Mx
Write a comment