Llibre de les bèsties

Títol: Llibre de les bèsties

Autor: Ramon Llull (a través de Roc Casagran)

Il·lustradora: Aitana Carrasco Inglés

Editorial: Sembra Llibres

Any d’edició: 2015

Sinopsis: El Llibre de les bèsties de Ramon Llull adopta una vigència inquietant en aquesta versió de Roc Casagran, una de les veus amb més projecció de les nostres lletres. Amb la seva relectura, ens endinsarem en el sistema de jerarquies i classismes dels règims medievals per saber si hem evolucionat com a espècie. Entendrem el joc de maquinacions i misèries que encara avui envolten els centres de poder. Ens observarem en el mirall d’uns animals que sovint són el que no semblen per intuir les facetes més tenebroses de la condició humana. Però, sobretot, gaudirem de les arts de seducció d’aquesta obra fonamental de la nostra literatura que ha captivat generacions de lectors des del segle XIII fins a l’actualitat.

Amb el llançament d’aquesta joia, Sembra Llibres ens sumem a la celebració de l’Any Llull 2016. Al seu torn, iniciem un nova sèrie dedicada a revestir els clàssics de la literatura universal amb noves i acurades edicions.

Durant l’Any Llull he tingut el plaer de llegir varies novel·les de diferentes menes sobre Llull, i us puc ben assegurar que la versió adaptada de “El llibre de les bèsties” a través de Roc Casagran ha estat una de les meves preferides.

Ja durant la seva presentació a la Setmana del Llibre en Català 2016 em vaig quedar amb ganes de donar-li una ullada, però fou gràcies a la Lectura Compartida que va organitzar el meu estimat fòrum Què Llegeixes el passat mes de novembre, que vaig tenir la oportunitat ideal de fer-ho... Sabeu perquè? Doncs perquè comptàvem amb la moderació detallada i entretinguda del mateix Roc Casagran! 

Tornant a aquesta edició, en primer lloc he de dir que el “com si fos un pròleg” del llibre em va encantar. Sobretot la frase final “aquesta proposta d’adaptació, des de la humilitat, vol ser un granet de sorra per a fer-lo reviure, perquè el poble que oblida les seves arrels no pot continuar florint. Perquè sí, nosaltres, d’una manera o altra, venim de Llull.”

De fet, la present versió del “Llibre de les bèsties” m’ha ajudat a gaudir i conèixer encara més a Ramon Llull en català modern sense perdre l’esperit de la història, la qual vaig llegir molt ràpidament i em semblà d’allò més colpidora. A més a més, per enriquir la meva lectura, em vaig acompanyar d’altres llibres com “Hitopadeśa” de Nārāyaṇa o “Juicio a los humanos” de José Antonio Jáuregui (us els recomano molt!)

Certament no podria quedar-me amb una sola faula de les moltes que Llull fa servir al llibre, perquè la majoria em van semblar interessants, però sí que és veritat que em feu especial il·lusió descobrir la història de la llebre i el lleó, perquè la conec des que era ben petita. 

D’altre banda, gairebé totes les faules es poden interpretar amb ulls actuals. Tot i així en destaco dues:

La primera, la del bisbe i el canonge, perquè considero demostra que s’ha d’actuar d’acord amb els ideals propis i que de vegades val més viure sol que mal acompanyat.

“En una ciutat hi havia un bisbe que no actuava gens d’acord amb el seu ofici. [...] Un dia, aquell bisbe va cometre una gran injúria i després se’n va anar a cantar missa. Una canonge va trobar tan abominable aquella falta del bisbe, que va marxar de la ciutat i se’n va anar a viure amb els pastors al bosc, i va sentenciar que era millor estar-se amb els pastors que guarden les ovelles dels llops que no pas amb el pastor que mata les seves ovelles i les dóna als llops.” 

I en segon lloc la del papagai i el simi, perquè és ben cert que no es pot ensenyar a aquell que no vol aprendre, ni fer canviar de parer a aquells que no volen escoltar.

“Un papagai era dalt d’un arbre amb un corb, i a sota de l’arbre hi havia un simi que havia posat llenya a sobre d’una cuca de llum. El simi era l’encarregat del foc, i anava bufant aquella llenya amb la intenció d’escalfar-se. El papagai cridava al simi i l’advertia que allò no era pas foc, sinó una cuca de llum. El corb deia al papagai que no volgués castigar o adoctrinar algú que no acceptava consells ni correccions. [...] El papagai va baixar de l’arbre i es va acostar al simi, amb la idea de poder fer-li entendre millor per què l’estava advertint. I tan a prop s’hi va acostar, que el simi va agafar el papagai i el va matar”

Sobre el final (SPOILER)  

Des del principi estava clar que la Renard no acabaria gaire ben parada, però haig de reconèixer que el final em semblà massa sobtat. Potser m’esperava un pla encara més enginyós per acabar amb la Renard i un desenllaç millor desenvolupat.... De debò que a partir de llavors van viure feliços i van menjar anissos per sempre més? Aquí Llull es deixa de mencionar que de guineus n’hi ha per tot arreu –la Renard no va ser ni la primera ni l’última- i que sempre s’ha d’anar amb un ull ben obert per no caure en els seus paranys.

Sobre les il·lustracions

Per últim però no menys important, també vull dedicar unes paraules a les il·lustracions que acompanyen cada capítol del llibre, creades per Aitana Carrasco, perquè em van semblar d’allò més curioses. Són atrevides i contemporànies, com si volguessin recalcar la atemporalitat de l’obra.

Com vaig comentar durant la LC, ja no es pot dir més alt ni més clar: “El llibre de les bèsties” no ha perdut vigència ni força en 700 anys i potser que ja fora bo que aprenguéssim d’una vegada la lliçó! 👊 🙈 😜

Mx