Títol: Herba negra
Autors: Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón
Editorial: Fanbooks
Any d’edició: 2016
Sinopsis: Herba negra explica les aventures d’un grup de joves que descobreixen una organització secreta que pretén acabar amb la civilització a partir d’una nova espècie de planta.
A partir d’una nova espècie d’herba, modificada al laboratori i que es comercialitza en forma de beguda, l’organització vol assolir el control de la societat. En una trepidant lluita contra rellotge en què res és el que sembla, els protagonistes hauran d’unir diferents pistes, com si es tractés d’un trencaclosques, per salvar el món i tot el que estimen.
Ressenya
He tingut el plaer de llegir “Herba negra” gràcies a la Lectura Compartida que ha organitzat el “Què Llegeixes?” en col·laboració amb l’editorial Fanbooks i el guiatge exclusiu de Salvador Macip, un dels autors del llibre!
En general, el llibre m’ha semblat un homenatge interessant als grans escriptors del gènere, encara que pel meu gust potser m’esperava una trama més trencadora que desafiés les bases establertes de la ciència ficció.
Tanmateix, crec que el duet Macip Garzón ha aconseguit reivindicar que en aquest país també sabem escriure sobre aquest gènere, i que Catalunya és un escenari igual de bo que qualsevol altre lloc del món per viure una aventura irrepetible. La veritat, no sé si estic més orgullosa d’això o de que els Catalans siguem dels pocs capaços de desencadenar l’Apocalipsi... i rendibilitzar-lo! ^.^
Les escenes d’acció m’han semblat bastant emocionants perquè els personatges lluiten de forma realista. Cada vegada que veig com en una baralla de pel·lícula la víctima estaborneix el seu atacant i fuig esperitada enlloc de rematar-lo... m’esparvero! A vosaltres no us passa?
Una altra cosa que m’agradaria destacar de l’acció és la tirallonga de renecs que gairebé tots els personatges tenen a la punta de la llengua... Depenent de com t’ho miris, què hi ha més català que això? ;-D
I és que com diu el meu estimat monologuista Goyo Jiménez, als anglesos i als americans els hi falta personal en el departament de paraulotes! Us heu fixat que a les pel•lícules èpiques no saben maleir algú de manera convincent? No us perdeu aquest monòleg
Però a vegades ja se sap que els extrems es toquen! Pel meu gust, les escenes finals han perdut bastant “epiquisme” amb tants renecs.
Però tornant a les conclusions finals del llibre, m’ha agradat la crítica indirecta a la falta de sensibilització dels humans envers la natura. Això sí que és una mala herba que no aconseguim arrencar de la nostre societat!
En fi, deuen ser els efectes secundaris de la novel·la, perquè cada vegada que ara veig una planta silvestre creixent innocent pels lloc més insospitats, no puc evitar pensar en “Herba Negra”!
Mx
Write a comment