El dia 27 de gener he tingut el plaer d’assistir al Palau de la Generalitat a la cloenda institucional de l’any Caterina Albert, que aquest passat 2016 ha commemorat els 50 anys de la mort de l’autora catalana, coneguda amb el nom de ploma de Víctor Català.
Mentre la pluja repicava sobre les llambordes de la plaça Sant Jaume, dins del Palau ressonaven els discursos de la Dra. Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes), l’Hble. Conseller de Cultura Santi Vila i el Sr. Víctor Puga (alcalde de l’Escala) entre d’altres, que es desfeien en elogis envers aquesta dona pionera, “impressionant, imprescindible i determinant”, tal com deia el M. Hble. Carles Puigdemont durant el seu parlament.
Tot plegat, és clar, regat amb els esquetxos de l’espectacle Víctor Català, la senyoreta de l’Escala de Terratrèmol Produccions: teatre, música i dansa combinats amb austeritat, senzillesa i elegància. També hem pogut veure un petit fragment del documental sobre Caterina Albert que s’estrenarà aquesta primavera a TV3 i que ens ha deixat amb la mel als llavis!
Valenta, decidida, observadora, ombrívola, autodidacta... Segons el poeta Maragall, Víctor Català estava “ferida pel llamp del geni” i es va convertir en la primera de les més grans escriptores de la nostra literatura, tot deconstruint el “ruralisme idealitzat” (parafrasejant la directora de la ILC “Víctor Català és el Quentin Tarantino de les lletres catalanes” ^^). Si encara hi havia algú a la sala Sant Jordi que no conegués els detalls sobre la seva increïble vida, n’hem sortit fets uns experts gràcies a la lectura biogràfica de la professora Irene Muñoz. Ah, i parlant de la sala Sant Jordi... Quin regal pels ulls! citant l’escriptora Dolors Garcia i Cornellà, cada vegada que alçava la vista em meravellava d’aquelles “columnes de pedra, tan altes que semblaven serrells del cel”.
Malgrat que he gaudit de totes les intervencions, la més emotiva i entranyable de la nit (que ha rebut la ovació més llarga amb diferència) ha estat la del nebot i fillol de Caterina Albert, Lluís Albert, que a la seva avançada edat ha fet l’esforç de regalar-nos la seva presència. “Jo dissimulo amb bon humor els 93 anys, però és una façana” explicava entre els riures dels presents “Després de tants actes he acabat com una baieta expremuda, però el d’avui no me’l podia perdre”. Després de parlar de la seva feina entregada a la casa museu de Caterina Albert i dels sacrificis que ha vist compensats, Albert assegurà que el seu desig pòstum seria que el museu passés a mans de l’ajuntament de l’Escala. I no només això, sinó que fos possible en una nació lliure, tal i com Caterina Albert hauria volgut.
Destaco els agraïments generalitzats a totes les institucions que han fet possible aquest 2016 ple de debats, conferències, exposicions, rutes literàries i demés actes. I no tan sols aquest any passat! Puigdemont ja ha afirmat que sense l’esforç de tothom durant tots aquests anys “no li podríem retre l’homenatge que li devem a Caterina Albert”.
Acabo aquesta crònica amb les paraules de la Dra. Laura Borràs: “Víctor Català va guanyar la partida als homes i al seu temps” (perquè com deia el Conseller de Cultura “la seva veritat literària ens arriba als nostres dies”) però per sobre de tot s’ha guanyat per sempre el nostre més profund respecte i admiració.
Mx
Write a comment