“En aquesta taula sobre la Barcelona anarquista ens ho passarem bomba” XD deia aquest cop el presentador tot introduint el següent acte de la tarda al Conservatori del Liceu. La xerrada, moderada pel periodista i escriptor Antonio Baños, comptava amb la participació de Andreu Martín (escriptor), Antonio Soler (escriptor, guionista de televisió i periodista) i el mexicà Paco Ignacio Taibo II (escriptor, periodista i activista sindical) que sorprengueren i divertiren al públic assistent parlant sobre una de les etapes més sinistres de la història barcelonina i catalana.
Tanmateix és un període que curiosament té poc protagonisme a la literatura, com assenyalava Baños un cop fetes les presentacions. “Tothom es queda enlluernat per la guerra civil, però els factors desencadenants ja estaven en ebullició anys enrere” afirmava Antonio Soler.
I quina època! Paco Ignacio Taibo parlava amb incredulitat d’aquella Barcelona en que es venia drogues a les drogueries, les prostitutes eren majoria, els teatres es tancaven per organitzar partides de joc il·legals i hi havia tota mena de personatges sinistres. Per exemple, Barcelona estava plena d’espies i contraespies. “El port de Barcelona era clau en aquell moment” explicava Antonio Soler i assegurava: “m’he trobat amb coses massa novel·lesques” encara que el seu llibre “Apóstoles y asesinos” no hi ha gens de ficció.
També el llibre de Andreu Martín “Cabaret Pompeya” “neix de la visió mítica que em transmetia el meu pare” d’aquella època, on hi havia terroristes com Joan Rull, que es va fer confident i petit empresariat, posant bombes que fabricava casolanament la seva família a la cuina de casa (i a qui tan sols amb l’ajuda de Scotland Yard van aconseguir detenir), altres que posaven bombes per poder pagar les classes de cant de les filles, psicòpates i gent que senzillament necessitava els diners...
“La vida era completament diferent” deia Andreu Martin. Aquella societat, on la classe obrera es jugava literalment la vida, no tenia estat del benestar. Explicava Taibo que inclús quan els patrons s’enriquiren deu vegades més durant la primera guerra mundial els salaris dels treballadors no van pujar gens ni mica. Una classe obrera que amb prou feines tenia formació ni cultura fins al punt que la gent s’alegrava d’entrar a la presó per poder aprendre a llegir. Els Ateneus entre d’altres van jugar un paper important per ajudar-los.
“Si Hollywood tingués el pou d’històries d’aquí, les idees els hi sortirien per les orelles” deia Soler. “Tot és tan pel·liculer, tan literàriament romàntic” assegurava Taibo parlant sobre les reivindicacions obreres d’aquells temps. “Les vagues ja no són com abans” corroborava Andreu Martín “les vagues abans es feien per guanyar-se” i posà com exemple la vaga de “La Canadenca” que paralitzà i deixà sense llum a Barcelona el 1919.
Les anècdotes i els debats s’anaren succeint, tot parlant sobre dones (les quals foren una xarxa molt forta darrera de tants homes), moviments anarquistes, personatges sindicalistes... Tot plegat regat amb molt d’humor, crítica social i grans ovacions del públic.
Em quedo sobretot amb la comparació entre Barcelona i Chicago dels anys 20 que proposà Baños tot fent honor al subtítol d’aquesta taula rodona tant explosiva. Com deia Martín, la major diferència entre aquelles dos ciutats és que “a Chicago tots eren uns pocavergonyes egoistes però aquí hi havia un segon bàndol que volia canviar el món”
Mx
Write a comment