Heu conegut mai un traductor? Us pregunteu com treballen? Voldríeu descobrir els secrets de la traducció? Les noies i nois del Club dels Experts vam tenir el plaer de fer-ho el dia 20 de febrer a la Biblioteca Ramon Fernández Jurado de Castelldefels gràcies a la visita de la traductora i professora Montserrat Franquesa Gòdia.
Venia a parlar del llibre “Train kids” (el qual ha traduït al català i castellà), escrit pel periodista alemany Dirk Reinhardt (si encara no l’heu llegit... a què esteu esperant? Aquí teniu la meva ressenya). Però no estava pas sola! L’acompanyava la Renata Calderón, politòloga i ex-col·laboradora de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats) a Mèxic.
Sorprenentment, Montserrat començà parlant-nos d’un tema sobre el qual pocs de nosaltres havíem reflexionat abans... La fidelitat a l’edició original del llibre! Amb un exemplar en alemany de “Train kids” sota el braç, Montserrat ens mostrà les similituds, com ara la caplletra idèntica al començament de cada capítol, la impressió del mapa de Mèxic al principi del llibre, l’epíleg calcat, les diferents grafies que es fan servir durant el llibre... Tot de petits detalls que marquen una gran diferència. Ja veurem com ho farà l’editorial canadenca que ha comprat els drets per traduir-lo a l’anglès!
Segons explicava Montserrat, "la traducció és un professió que has d’estimar molt”, perquè de vegades et pot tocar traduir llibres que no t’agraden, però en el cas de “Train Kids” Montserrat Franquesa tingué sort. De fet, fou ella mateixa qui proposà la traducció d’aquest llibre el novembre de 2015 poc temps després de llegir-se’l (i és que “els traductors són molt bons lectors”).
“Feia temps que no traduïa de l’alemany i em venia de gust” explicava la nostra convidada “tenia molta feina, però vaig creure que valia la pena”. Així doncs, tot i que normalment la publicació d’un llibre estranger és un procés que dura molts mesos (degut a la traducció, les correccions, el disseny...) en el cas de “Train kids” tot va anar força ràpid. L’editorial li donà tres mesos a Montserrat per fer la seva feina, i el juny de 2016 el llibre ja estava a les llibreries!
I per què s’ha mantingut el títol original? ens preguntàvem molts de nosaltres. “L’editorial s’ho va pensar molt” ens explicava Montserrat, però el Departament de Màrqueting va decidir que “Train kids” es vendria millor que no pas “Els nens del tren”. Tampoc va ser fàcil decantar-se per una franja d’edat, perquè a Alemanya el nivell de maduresa dels llibres per nois “a partir de 12 anys” seria l’equivalent al nostre “a partir de 14”.
El que la Montserrat sí que tenia clar, però, era “que el meu nom estigués a la contraportada”. Ho va preferir així per no trencar amb l’harmonia de la portada, encara que si us hi fixeu, cada vegada veureu més noms de traductors a les cobertes dels llibres (símptoma de que avui en dia aquest gremi gaudeix de més reconeixement pels seus mèrits). “Es tradueix molt bé a Catalunya, tenim molta sort” afirmava Franquesa.
A continuació, Renata Calderón s’afegí a la tertúlia per compartir amb nosaltres la seva pròpia experiència com a col·laboradora de l’ACNUR. Va ser la part més impactant de la xerrada! Segons ens explicava, actualment hi ha unes 400.000 persones entrant a Mèxic anualment de manera il·legal amb l’objectiu d’arribar als Estats Units, 100.000 més que l’any de publicació a Alemanya de “Train kids” el 2015.
“És molt difícil saber la xifra exacta” declarava Renata. Aquesta es comptabilitza principalment als albergs però la majoria dels càlculs es fan a mà i sense ordinadors. Ella ho sap millor que ningú perquè al sortir de la universitat va anar a treballar ajudant els immigrants a albergs com el de San Luís Potosí. “Aquestes persones es converteixen en la teva família” ens comentava. “Has d’insistir en explicar-los que tenen drets reconeguts mundialment, molts es pensen que són criminals”
Fou allà on es sorprengué al veure criatures a partir de 10 anys entre la resta d’immigrants i s’especialitzà en els “nens que viatgen sols”. “Una vegada vaig fer la ruta de Arriaga a Tonalà amb ells i és molt fort. Ho vaig fer per experiència, però ells ho fan per necessitat. Marxen per trobar els seus pares i altres fugen de la violència” Els números parlen per si sols: 52.000 nens no acompanyats van arribar el 2014 als EEUU.
Jo vaig preguntar si de debò podien arribar a patir tantes penúries durant el viatge fins als Estats Units i Renata assentí: “Et pot passar de tot i pitjor”. Tanmateix, afegí: “Es troben amb el pitjor però també amb el millor de la humanitat” i ens parlà sobre casos excepcionals com el de “Las Patronas”, un grup de dones voluntàries de Guadalupe que des de 1995 donen aliments i assistència a centenars d’immigrants en el seu pas per Veracruz.
El silenci regnava a la sala mentre assimilàvem les paraules de Renata. “I per què no els deixen entrar als Estats Units? Quin problema hi ha?” reflexionava la Sofia (una integrant del Club dels Experts). Tant de bo tot fos tan senzill com això! Malauradament l’arrel del problema són governs corruptes, països que han de seguir sent pobres per enriquir nacions, i qüestions de contraban armamentístic entre d’altres... De totes maneres, Renata li donà la raó a la Sofia: “Aquesta és la pregunta més humana i genuïna, i per sort molts pensem així”.
I què podem fer per aportar el nostre propi granet de sorra a millorar la situació? Renata i Montserrat estaven d’acord en que qualsevol revolució comença a casa. De fet, mentre ens acomiadàvem encara podia sentir les paraules de Renata parafrasejant l’escriptor Eduardo Galeano... “Molta gent petita en llocs petits fent coses petites poden canviar el món”
Moltes gràcies a les dues per regalar-nos un tarda inoblidable!
Mx
Write a comment