El cicle de conferències i itineraris “Conèixer Les Corts” va començar el passat dia 9 de març a la Biblioteca Can Rosés amb la xerrada “Les Corts en femení” a càrrec de Laura Molinos de l’Associació Conèixer Història
Abans de començar, Molinos ens parlà de les diverses teories sobre l’origen del dia de la dona, com ara la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911, una indústria tèxtil on van morir 142 obreres que l'any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals. Sigui com sigui, les dones també van jugar un paper molt important a Barcelona i més concretament a llocs de Les Corts que massa sovint passen desapercebuts.
El que en un principi fou un mas i un asil per a nenes “esgarriades”, durant la República s’acabà convertint en una presó provincial de preses polítiques regentada per les monges Mercedarias. Estava condicionada per a 150 persones, però abans de la guerra ja acollia a més de 300 convictes. Tot i així, durant la post-guerra va arribar a acollir-ne 1.800, condemnades simplement pel fet de ser “dones, rojes i amorals”. Enriqueta Gallinat, tenaç feminista, descriu la seva estada:
“Ens tenien a pa i aigua. [...] A la presó de les Corts estàvem totes barrejades, comunes i polítiques. No hi havia cel·les, havia estat un convent i hi havia sales grans, enormes. Dormíem amb una màrfega a terra, plena de xinxes i porqueria. [...] Jo era presa política, però la majoria, tot i ser considerades com a tals, no tenien grans conviccions; l’únic que havien fet era estar afiliades a un sindicat o a un partit polític.”
Tot i així “es van crear xarxes d’ajuda entre elles” ens explicava Molinos. Anys després, les preses s’anaren traslladant i els terrenys foren venuts per construir l’actual Corte Inglés de la Diagonal. No hi hagué cap símbol ni vestigi de la presó fins al 2010, quan s’instal·là una diminuta i trista placa commemorativa al carrer Joan Güell.
Per aquest motiu, des del 2014 varies associacions han creat un moviment per aconseguir un monument digne. Mentrestant, al carrer Europa hi ha uns tòtems provisionals i uns planells informatius que es van actualitzant per fer pensar al veïnat quina mena d’homenatge voldrien.
Durant la xerrada, Molinos volgué fer menció d’una de les ex-presidiàries, Tomasa Cuevas, militant comunista: “té una vida de pel·lícula” afirmava la historiadora. Degut a la seva lluita antifranquista, fou condemnada a 30 anys de presó, encara que només arribà a complir 5 entre les presos de Guadalajara, Segovia, Durango i Las Ventas.
Un cop alliberada fou desterrada a Barcelona amb la intenció de trencar la xarxa d’amistat que tenia. Tot i així, Cuevas aviat en travà de noves i entrà al PSUC en la clandestinitat. El 1945 fou detinguda de nou, torturada i condemnada a 1 any de presó a Les Corts. Temps després, des de França va recopilar testimonis de dones a les presons franquistes i va omplir 3 volums de llibres. El 2004 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.
Tot introduint els jardins de Clara Campoamor, Molinos feu una reflexió sobre el nomenclàtor dels carrers de Barcelona. Dels 4.000 que existeixen el 50% són llocs o gentilicis. L’altre 50% són persones. “Quin tant per cent creieu que és de dones?” preguntà Molinos al públic. Una senyora aventurà un 10%, però Laura negà amb el cap: “Tan sols entre un 7% i 8% de carrers porten noms de dones, però si descompten les verges, reines i santes, el percentatge és ínfim”.
Actualment un nova llei dicta que d’ara en endavant els carrers de la ciutat hauran de portar nom de dona, però la quantitat de carrers nous a l’any és gairebé inexistent. És per això que la majoria de zones de jardins i parcs porten noms de dones. Malauradament, molt poca gent els recorda.
Els jardins de Clara Campoamor homenatgen aquesta advocada, escriptora, política i defensora dels drets de la dona, qui donà suport al sufragi femení durant la República. Va sostenir una polèmica sobre aquest tema amb una altra representant feminista en les corts, Victoria Kent, qui no creia que les dones estiguessin preparades per votar sense almenys una formació prèvia.
Tot i així, finalment el 31 d'octubre de 1931, Campoamor va aconseguir la igualtat de drets electorals de l'home i de la dona a l'estat espanyol. “Realment vam ser molt avançades” afirmava Molinos, perquè a França les dones no van votar per primer cop fins el 1945. Malauradament, després de la guerra a l’Estat Espanyol no ho pogueren tornar a fer fins a les eleccions municipals del 66 (i només les dones casades).
Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona
“La Maternitat va néixer perquè hi havia molta gent que no es podia fer càrrec dels seus fills” ens explicava Molinos. En un principi el centre estava ubicat al Raval però a finals de la dècada de 1870 la situació de la Casa era propera al col·lapse, així que es traslladà als extraradis de Barcelona. “La Maternitat va ser molt important” reflexionava Molinos “es convertí en tot un microcosmos de dones: dides, monges, mares, nenes, bugaderes... Els únics homes eren metges”.
La Maternitat fins i tot tenia escola de primers estudis i fou la primera a tota Espanya a implantar el mètode Montessori, creat per la primera metgessa italiana, Maria Montessori, qui vingué a inaugurar-la personalment. El seu mètode, d’educació oberta, va ser innovador i va rebre moltes crítiques: “Montessori considerava els infants com l’esperança de la humanitat, ja que, si de ben petits se’ls donava l’oportunitat d’utilitzar la llibertat, el dia de demà podrien afrontar els grans problemes de la societat, com, per exemple, la guerra”.
Tot i així, fins al 1924 la Maternitat no va obrir un pavelló d’obstetrícia. Tal com diu la Viquipèdia: “la medicalització de la sexualitat femenina, especialment pel que fa a la reproducció i el part, va ser molt lenta”.
Aquest asil, ubicat anteriorment a Travessera de les Corts amb Cabestany, estava dedicat a “nenes raquítiques i escrofuloses”. L’aportació econòmica de Dorotea de Chopitea fou clau en la creació del centre, una criolla xilena benestant molt creient que col·laborà en la fundació d’asils, hospitals (com el Sagrat Cor) escoles i cases per a treballadors entre d’altres. Novament, uns jardins a Sarrià porten el seu nom. Com a curiositat, Molinos ens explicà que la l’anterior presidenta del parlament, Núria de Gispert, n’és la rebesnéta.
L’edifici on ens trobàvem, havia sigut una de les moltes masies de la zona: “A Les Corts hi havia molt de terreny fèrtil” deia Laura Molinos, i aquesta en particular pertanyia als Gelabert (una de les famílies de les Corts que cediren terres per a edificar el temple i les Corts Noves).
Però Laura estava més interessada en parlar-nos sobre Felícia Solà i Puig, qui “en 4 anys va tenir dos marits de la mateixa família”. Després de la mort del seu marit, Josep Gelabert i Cuyàs, Can Rosés no comptava amb cap hereu vàlid segons els criteris d’aquella època: Felícia havia donat a llum a una nena i un nen sord. Així que dos anys després Felícia es casà amb el seu cunyat i tingué vuit fills més. Segons explica Pere Portavella a Els carrers de les Corts, “el sogre de Felícia, Joaquim Gelabert propietari de Can Rosés, probablement volgué assegurar-se que Felícia no contragués noves núpcies fora de l’àmbit familiar, ja que això l’obligaria a retornar el dot i complicaria la qüestió de l’heretament.” Molinos ens parlà de la situació de Felícia per exemplificar que les dones, fins i tot les burgeses i benestants, eren considerades un pur tràmit comercial. D’altra banda, Felícia sí que té un carrer, el C/ de Solà, ho sabíeu?
La Benet Campabadal és tot un símbol de les Corts, durant anys es va utilitzar com a magatzem per al districte de les Corts, ara és la seu de l’Ateneu de Fabricació de les Corts i, segons explicava Molinos, s’hi estan fent obres per construir-hi la nova biblioteca del districte, que substituirà l'actual biblioteca Can Rosés. Però abans de tot plegat, fou una fàbrica de merceria on es confeccionaven cintes de seda, vetes, mitges...
Un 80% eren dones que feien treballs manuals i l’altre 20% homes directius o amb càrrecs millor remunerats. Laura aprofità l’ocasió per reivindicar que es crearen xarxes d’ajuda entre les dones treballadores per poder compaginar la seva vida laboral i la quotidiana (que de vegades era i segueix sent el mateix).
Per últim, Laura Molinos ens féu un petit resum sobre la feina de les cooperatives a Barcelona (una de la ciutats amb més moviments obrers) que es trobaven als extraradis, on els aliments trigaven més a arribar i eren més cars. Més en concret ens parlà de la cooperativa Model Segle XX (1901), al carrer de Violant d’Hongria. Tot i ser de Sants, era la més propera que tenien els obrers de Les Corts.
A més a més, la Model Segle XX posseïa bodega, carnisseria, cafè amb escenari i servia com a punt de reunió amb un aforament de 150 persones... “Us estareu preguntant... I què té a veure amb les dones?” exclamà Molinos “Però qui creieu que gestionava l’economia familiar i anava a comprar sinó?” Tot i així, no va ser fins al 1929 que una dona de Sant Martí no va poder ser sòcia de ple dret d’una cooperativa. D’altra banda, durant la guerra, foren les dones qui s’encarregaren de les cooperatives i mantingueren les xarxes de consum.
En fi, tal i com assegura Isabel-Clara Simó, “Barcelona és una dona”. “És un sentiment intangible” afirmava Molinos, perquè "altres ciutats (com ara París i Londres) és cert que representen més aviat homes". No deixem que la memòria d’aquestes dones desaparegui, com deia Molinos: “posem-li feminitat a Barcelona i Les Corts”.
Mx
Write a comment