-És una veritable llàstima, però cada vegada hi ha més estudis que tanquen... Quina manera tan trista d’entrar al nou segle... Sabien que en tan sols vint anys a Londres es van arribar a obrir 300 estudis? I a París 400, ni més ni menys! Però només al Broadway Street de Nova York se n’hi acumulaven un centenar! Avui en dia gairebé tothom pot fer les seves pròpies fotografies, però com jo sempre dic... que ens deixin la feina als professionals, eh?
Mentre parlava, el fotògraf va mirar de fit a fit per segona vegada a la parella que tenia davant. Des de que havien entrat a l’àtic, l’home no parava de tocar-se l’imponent bigoti mentre assentia imperceptiblement a tot el que ell deia. Tenia bosses sota els ulls, però el seu rostre era serè i transmetia honradesa.
D’altra banda, la dona -de faccions agradables però anodines- no prestava gaire atenció a la conversa. Semblava més interessada a analitzar tot allò que la rodejava... l’escriptori ple de papers, els objectes d’atrezzo, el paravent de la cantonada, els panells reflectants... El fotògraf veié com els seus ulls passaven de llarg el quadre d’un majestuós vaixell amb les veles hissades i escrutaven la resta de retrats de mostra que poblaven les parets.
Tot d’una, l’home li va agafar la mà dissimuladament i els rajos de sol que entraven per la gran claraboia il·luminaren un tímid somriure als llavis de la dona. Quina parella més estranya, pensà el fotògraf, però digué en veu alta:
-En fi, estan preparats per començar la sessió? Si em fan el favor de posar-se aquí...
***
En la tranquil·litat de la seva cambra fosca, el fotògraf donà una ullada al resultat final i deixà anar un sospir de frustració. Estava clar que era de les pitjors sessions que havia fet mai... “M’hauria d’haver dedicat a les fotografies mortuòries. Almenys els clients s’estarien quiets.”
Write a comment