Aquest 27 de març, la primera xerrada del cicle de conferències 2017 “El meu clàssic” va arribar als gairebé 800 seguidors virtuals en directe a Periscope, però jo, junts amb d’altres espectadors privilegiats, vaig tenir el plaer d’escoltar des de primera fila les paraules de Laura Borràs (Directora de la Institució de les Lletres Catalanes) que presentà l’acte, i Oriol Ponsatí-Murlà (el comissari de l’Any Bertrana 2017) a l’Arts Santa Mònica de Barcelona.
Tal i com diu la sinopsis del programa: <<“El meu clàssic" vol fomentar la lectura fent servir el paper de prescriptors de lectura dels nostres escriptors actuals. D’aquesta manera noms de la literatura catalana fan de lectors i comparteixen el valor de la lectura d'un clàssic de referència que ha estat d’especial importància.>>
L’elecció d’Oriol Ponsatí-Murlà fou regalar-nos la seva visió de Prudenci Bertrana (1897-1941) com a editor de ben bé 3.000 pàgines de les seves obres. Una visió “una mica estrambòtica i molt diferent de les altres”, tal i com la definia ell, però sens dubte una visió interessant i apassionada que tots escoltàrem molt atentament. Durant la vetllada vam riure, ens sorprenguérem i aprenguérem anècdotes i curiositats a través d’un recorregut personal a través de la vida i obra (famosa e inèdita) de Bertrana, autor de 9 novel·les i més de cent contes (que Borràs recomanava paladejar i “prendre en dosis homeopàtiques”).
El comissari de l’Any Bertrana llegí fragments de la crítica de Pous i Pagès (que el titllava de cantellut) una carta de Ruyra (“els vostres treballs són or pur”) i fins i tot de Maragall (qui el considera “un exemple de rusticitat ben entesa”). Ponsatí-Murlà també recità uns paràgrafs de la seva famosa conferència a l'Associació Nacionalista Catalana “De les belleses de la Natura i el meu goig”, on el mateix Bertrana es descrivia com a incivil, incult, salvatge, algú que volia parlar i pensar pel seu compte (d’aquí en sortirien les Proses bàrbares de 1911)
I el millor de tot, vàrem poder sentir en exclusiva una locució de principis de 1937 amb el títol “Sobre una nova qualificació dels escriptors” on, resumint, Prudenci certificava: “no sóc un escriptor burgés, els meus herois són homes que han suat suor de proletari”.
En efecte, Bertrana era una persona molt propera a la terra, doncs sempre li havia agradat caçar. “No ens consta que fos un mal o bon caçador“ comentà el comissari amb un somriure, però passar-se hores en contacte amb la natura i la gent de camp el va convertir en qui era.
Quan finalment vingué a Barcelona, Bertrana ja sabia quin havia de ser el seu paper. Segons deia Ponsatí-Murlà entre els riures dels assistents: “es va posar a fer el pagès” i adoptà una màscara d’inadaptat que li proporcionà més confort i, curiosament, una manera d’adaptar-se. Els temes que tractava als seus articles “són per arrencar a córrer”, assegurava el comissari. Es queixava sobre les latrines (“acabareu amb pedres als ronyons!”) fins a les prostitutes (que segons deia ja no sabia distingir de les bones senyores).
Però una de les coses que més distingeixen a Bertrana, fou la seva “capacitat de literaturitzar” fets de la seva vida. Per aquest motiu, Ponsatí-Murlà teoritzava que la trama de Josafat és “massa recargolada perquè se l’inventés” doncs, segons ell “Bertrana és l’escriptor amb menys imaginació sobre la capa de la terra”. D’altra banda, però, l’únic esdeveniment que no va poder literaturitzar fou la mort de la seva filla petita, Cèlia, l’última dels tres fills que va perdre i dels quals tan sols sobrevisqué Aurora, escriptora com ell, que comparteix aquest any commemoratiu amb el seu pare.
Un any que també ens servirà per redescobrir la faceta de Bertrana com a pintor (la seva professió abans de convertir-se en escriptor). És per això que, segons Oriol Ponsatí-Murlà, Bertrana “veu el món com un pintor i quan escriu pinta amb la ploma”. El seu arsenal pictòric fa que el lector no senti que li estant explicant una descripció sinó que la vegi. Com a exemple, el comissari de l’Any Bertrana, s’estremí llegint un fragment del conte “La lloca de la vídua”... “Em sap molt de greu però això no s’ensenya a les escoles d’escriptura!”
Al cap i a la fi, aquesta és una de les característiques màgiques que té la lectura, “imprimir en la retina del lector una imatge que no podrà oblidar mai més tan si vol com si no” i als llibres de Bertrana no els hi falten pas imatges inesborrables, escrites amb una riquesa lingüística que segons Ponsatí-Murlà “és probablement superior a Sagarra, Pous i Pagès o Caterina Albert”. “La potència idiomàtica i genuïnitat de Bertrana tot i els barbarismes era extraordinària”
Per acabar, a la ronda de preguntes final, jo em vaig aventurar a preguntar-li com recomanaria que els joves s’endinsessin en l’obra de Bertrana. Ponsatí-Murlà ho tenia molt clar: “Josafat (la nostra Bella i la Bèstia o Geperut de Notre Dam, com diu Laura Borràs) és una molt bona porta d’entrada.”
Però també “La tieta Claudina”, “Violeta” i “Nàufrags”, que segons Ponsatí “en el fons són el mateix llibre” perquè tracten els mateixos problemes: les circumstàncies en que han nascut els personatges “no els deixen desplegar les ales i ser feliços”.
Borràs no podia estar més d’acord “Bertrana acull a tothom”. Però, per als que us ho estigueu preguntant, a quin corrent literari pertany un dels autors més grans de la nostra literatura? Se’l pot etiquetar? Oriol Ponsatí-Murlà reivindicà en tot moment que no: “Bertrana és Bertrana, i és molt bo”
Mx
Write a comment