Tenia moltes ganes d'anar a la presentació de “Trenes tallades”, però per diferents motius no havia estat possible fer-ho fins aquest passat 28 de març, així que finalment, ni les inclemències del temps ni els imprevistos em van impedir assistir a la presentació a la llibreria Ona Llibres a càrrec de la seva autora Roser Rosés, i de l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar qui introduir i afirmar sobre el llibre que: “Normalment la memòria històrica es centra en períodes molt concrets, però a Trenes tallades és molt més extens” .
I és que Rosés (1926) ha viscut ben de prop la transformació de gran part del segle XX. Quan tenia 12 anys va ser enviada pels seus pares a la URSS per salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil i no va poder tornar a casa fins l’any 1947 després de tot un perible inimaginable.
“Jo només de llegir em cansava” deia Bennasar i afegia mirant a Rosés “si no s’hagués mogut de Barcelona en tornar, ja hauria fert prou kilòmetres!” I jo no podria estar més d’acord! En aquells nou anys d’exili (gairebé tan llarg com la Odissea!) va conèixer Moscú, Uzbekistan, Crimea, Nova York, Baltimore i Mèxic entre d’altres països. “Viure tantes cultures era fascinant, o ara m’ho sembla, abans ho sentia com si tot estigués designat, només podíem obeir i prou” explicava Rosés.
“És un llibre molt emocionant pel que t’explica i per com t’ho explica” assegurava Bennasar. “És un dietari, són unes memòries, és una història de guerra i exilis” però a més a més és “entranyable”. Realment és impossible no empatitzar amb tot el que s’hi explica! “Hi ha moments en que pateixes i si tu no fossis avui aquí encara patiríem més” li deia Bennasar a Rosés.
“Trenes tallades” és un recull curós d’entre molts records que Rosés encara explica amb gran vitalitat: “Podries haver escrit un volum” assentia Bennasar. “Si un director agafés el llibre avui en dia en faria una sèrie” així opinava l’escriptor sobre una possible adaptació a la pantalla: “Em sap greu, però la pel·lícula no te la faran perquè els exteriors i les guerres són molt cares, però a Hollywood no tenen aquest problema” ^^
Durant la presentació, Roser va compartir amb nosaltres algunes de les seves anècdotes al costat d'altres nens de Rússia. “El resultat de tots els que conec és diferent. Viure les mateixes experiències no ha produït el mateix efecte, però a la gran majoria ens ha deixat agraïts” explicava Rosés “Érem uns privilegiats allà i la majoria dels nens del país no”.
Amb la Segona Guerra Mundial, però, es van acabar les comoditats. “Ens vam fer grans de cop amb la guerra [...] El moment més feliç de la meva vida va ser el 9 de maig de 1945 quan el nazis van capitular” i potser un dels més tristos va ser la tornada a una Barcelona “tan trista i apagada” després de conèixer grans capitals enlluernadores com Nova York. “Són contrastos que et desgavellen”.
El pitjor de tot, però fou el silenci. “Fa 12 anys encara no parlava de la meva experiència, vaig renegar de Rússia i de la llengua” Tot era un secret que no només la podia posar en perill a ella sinó a tots els que estimava. “Venia alliçonada pel meu oncle, ho havia d’oblidar tot”
I així va ser: durant anys i anys no en va parlar ni amb la seva família ni amb el seu propi marit. “Fins fa 4 o 5 anys el meu germà no es va començar a assabentar de la meva història” Certament, fer de voluntària del Museu d’Història de Catalunya explicant les seves vivències va ser un gran pas.
De fet, “Trenes tallades” va néixer amb la intenció de deixar per escrit les seves experiències als seus fills i néts. “Jo no he tingut mai la sensació d’escriure un llibre” assegurava Rosés, tot va ser idea de la seva amiga Helena Vidal (prologuista d’aquesta edició) qui va mostrar el manuscrit als editors.
En general, Roser encara no se sap avenir de la bona acollida de la seva obra: segons ella, totes les bones crítiques rebudes són “Elogis que sembla que no puguin ser”. Està convençuda des de la modèstia que ben aviat tot aquest ressò decaurà, però totes les presentacions i xerrades pendents a la seva agenda diuen el contrari.
Personalment, li dono tota la raó a Bennasar “amb Trenes Tallades aprens que la història no és com ens la expliquen. [...] Llegiu-lo i feu-lo llegir, ajudem a trencar aquest silenci”.
Mx
Write a comment