Durant el meu viatge en cotxe des de Barcelona tan sols podia veure cortines de pluja i núvols amb tants matisos de foscor que aconseguien fer-te oblidar l’aspecte d’un raig de sol. Tanmateix, em trobava de camí cap a una experiència lluminosa; una de les últimes activitats del MOT, el festival de literatura de Girona i Olot 2017, que enguany ha celebrat la seva quarta edició amb molt d’èxit. “Aquest any el MOT ha sigut una explosió” m’explicava Flora Bacquelaine (comunicació i premsa).
L’activitat a la qual tenia moltes ganes d’assistir era el VER-MOT de Girona dedicat als llibres ambientats en la guerra de Successió i el setge de 1714. Aixoplugats en un establiment de la Plaça de l’Assumpció, el públic ens disposàvem a escoltar el debat entre Albert Sánchez Piñol, Patrícia Gabancho i M. Carme Roca, presentat i conduït per Martí Gironell.
De ben segur que us estareu preguntant... I què els va motivar a escriure sobre la Guerra de Successió? Martí Gironell també s’ho preguntava, i així és com va encetar la tertúlia. Explicava M. Carme Roca: “El XVIII és un segle espectacular, a mi em va interessar què va passar després de 1714, la capacitat de la gent d’aixecar-se i seguir endavant”
Albert Sánchez Piñol recordava que el detonant havia sigut preguntar-se quina era la veritable història darrere les manifestacions de l’onze de setembre, en les que de jove sempre acabava corrent davant dels antialdarulls. “Un dia em vaig preguntar, què faig aquí?” Després d’investigar, tot plegat li va semblar tan emocionant que va veure clar que ja li havien escrit la novel·la. De fet, hi havia tants fets que semblaven inventats que es va quedar amb ganes de posar més peus de pàgina a Victus per ratificar que eren certs.
D’altre banda, tots els tertulians estaven d’acord en que les dones de 1714 han estat les grans oblidades, i Patricia Gabancho va voler retre’ls un particular homenatge. “Aquest període està centrat en el cantó bèl·lic, però la sang i el fetge no són lo meu” afegia. Certament, el paper col·lectiu de dones anònimes no tenia preu. Durant el setge de Barcelona es mantenien ben fermes just darrere la muralla per animar als soldats i ajudar en el que calgués. De fet tothom sortia a donar la cara, des d’estudiants fins a professors. “Per ser covard a Barcelona havies de ser molt valent” reia Sánchez Piñol.
Durant la xerrada no van faltar debats sobre personatges peculiars com Francesc Castellví (qui va escriure una gran crònica sobre la guerra) o l'espia Marianna de Copons: “és un època amb personatges tan literaris que no els he pogut posar tots” explicava l’autor de Victus.
I també anècdotes sorprenents de l’abans i després de la Guerra de Successió, com per exemple la construcció per primera vegada d’una fortalesa en una ciutat per bombardejar-la enlloc de protegir-la. "L'equivalent actual de la Ciutadella post 1714 és el Tribunal Constitucional" afegia Patricia Gabancho.
“Amb la novel·la històrica s’ha aconseguit donar visibilitat a fets històrics, que la gent vegi amb uns altres ulls els fets, no?” preguntava Martí Gironell. “La novel·la històrica és una eina útil, amable i divertida” comentava M. Carme Roca. “La novel·la històrica està de moda a tot arreu” corroborava Patricia Gabancho.
Però tot sigui dit, enlloc més tenen una història tan èpica com la del setge de Barcelona! “Un país com els Estats Units, per exemple, tan ric en episodis històrics, no té res semblant a 1714, el que més s’hi apropa és la batalla d’El Álamo” (que va tenir lloc entre texans i mexicans el 1836). Però Piñol estava disposat a desmitificar-ho. “Els defensors d’El Álamo no tenien res d’herois, eren traficants i proxenetes que lluitaven pels seus propis interessos!”
En el que tertulians i presentador no podien estar més d’acord és que “la història és passió” i els llibres de text no la transmeten d’igual manera. Això no vol dir que tota novel·la històrica sigui interessant i acurada: “No, no tot el que s’escriu és bo” comentava M. Carme Roca, però segons ella malauradament és un gènere que encara ara es menysté. “Allò que no s’entén o es desconeix és més fàcil de criticar”
I és que durant molt de temps certs períodes de la història s’han mantingut en secret. “Quan jo estudiava hi havia cinc segles que no es tocaven” explicava Roca. Però si preguntaves les monges s’encarregaven de resumir-ho contestant: <<Tiempos oscuros, hija mia>>
El que està clar és que per escriure novel·la històrica “s’ha de ser honest per reconèixer que els fets poden canviar” afirmava Roca “Hem de revisar contínuament la història perquè pot aparèixer nova documentació que l'expliqui diferent". “Diuen que el futur no para de moure’s però és el passat el que està en constant moviment!” afegia Sánchez Piñol.
A la ronda de preguntes una servidora es va animar a demanar amb quin personatge històric de 1714 voldrien parlar els tres i què li dirien: M. Carme Roca ho tenia clar, li encantaria encarar-se amb Van Verboom (enginyer militar i constructor de la Ciutadella) “per tirar-li la cavalleria per sobre!”. Gabancho tampoc va dubtar: “jo no aniria a aquella època ni boja!” i a Piñol li agradaria tenir un tête-à-tête amb el seu protagonista, Martí Zuviria.
Una dona del públic preguntava: “És possible escriure una novel·la històrica objectiva?” Albert Sánchez Piñol assegurava que no, perquè tots acabem adquirint una perspectiva. “Jo hauria pogut parlar des del punt de vista d’un botifler o un general, però ho vaig fer des d’un civil que es relaciona amb les altes esferes i acaba lluitant amb el poble” deia l’escriptor, i obria un petit parèntesis entre el riure del públic: (“fixeu-vos que Rambo no canvia mai [...] A la bona literatura els personatges centrals evolucionen”)
M. Carme Roca li donava la raó (més enllà de Rambo) “No es pot tenir una objectivitat plena, sinó seria repetir el que ja han dit els altres”.
“I com literaturitzeu les dades?” demanava un altre espectador.
“S’ha de remenar molt, anar arxius de parròquies, ajuntaments, llocs petits... [...] És indispensable contrastar (si pots) les dades” deia M. Carme Roca. “Però el teu argument ha de pesar per sobre dels fets, sinó la novel·la es convertiria en un assaig. És com fer un puzzle” segons ella la teva trama ha de lligar amb la realitat.
“Al meu últim llibre (Amalia i els esperits) explico com faig les recerques d’informació” mencionava Patrícia Gabancho. El més curiós és que “quan busques, una cosa et porta a l’altre i trobes personatges insòlits”. Segons Piñol “Un arxiu pot semblar avorrit però quan saps el que vas a buscar és com anar a la recerca del tresor”
Com deia Martí Gironell per cloure el VER-MOT “Escriure sobre el passat ens ajuda a entendre el present” i gràcies a la feina de tots aquests autors ja queda menys camí per recórrer fins que aconseguim deixar de caure en errors històrics. Els hi ho devem a tots aquells que van morir per defensar les nostres llibertats un onze de setembre de 1714.
Mx
Write a comment