Títol: Rebel. El desert en flames
Autora: Alwyn Hamilton
Editorial: Fanbooks
Any d’edició: 2016
Sinopsis: L’Amani viu en un poble oprimit pel sultà de Miraji, on la misèria i la màgia conviuen. Somia escapar-se’n. Disfressada de noi, aconsegueix fugir gràcies a la seva extraordinària habilitat com a pistolera i a l’ajut d’en Jin, un fascinant estranger a qui l’exèrcit persegueix.
Junts lluitaran per sobreviure travessant el desert i sumant-se a la rebel·lió que s’està gestant contra el sultà. Quan l’Amani descobreixi la veritat sobre en Jin i sobre ella mateixa, comprendrà que no pot fugir del seu destí.
Ressenya
En primer lloc, diré el que la majoria de vosaltres deveu estar pensant. “Rebel” té una coberta molt bonica. És exòtica, misteriosa, intricada, emocionant... És com buscar en Wally enmig del desert! Gairebé diria que m’agrada més que l’original en anglès (felicito de debò a l’il·lustrador Nicolás Castell). Però la segona pregunta que no us podreu evitar fer és... L’interior del llibre està a l’alçada de la portada?
Anem a pams. Al començament, la història principal em recordava bastant a “Taoshira” de Julia Golding, però cap a la meitat del llibre vaig arribar a la conclusió que:
a) Preferia la història de la Tashi i en Ramil, i...
b) Estava bastant perduda
Sí, estava tan confosa com la brúixola d’en Jin (un dels protagonistes) perquè en primer lloc em costava orientar-me en el món de l’escriptora. Es tractava del Far West? Orient mitjà? Quina època més o menys? L’actualitat? Però llavors van començar les referències a mites, llegendes i màgia, i llavors sí que em vaig perdre del tot. Era com tractar d’imaginar-me Aladí amb un revòlver! El que està clar és que la societat de l’Amani, és gairebé un univers paral·lel al nostre. Igual que a alguns continents del nostre planeta, el fanatisme religiós causa estralls, les dones no tenen ni veu ni vot i les armes són el pa de cada dia.
Parlant de la protagonista... Em sap greu, però encara no he trobat una heroïna als best-sellers de literatura juvenil que em caigui bé de veritat. La majoria semblen tallades pel mateix patró i mai no saben estar callades quan cal! Una cosa és ser rebel i l’altre impertinent i temerària. L’Amani és realment un bon model a seguir pels seus joves lectors? Si ho analitzem fredament, les seves úniques aficions són disparar i emborratxar-se (com tothom en aquest país pel que sembla).
p.279 “No vaig poder evitar riure. Després de buidar la primera ampolla, en Bahi es va atrevir a recrear la seva serenata a sota la finestra de la Shazad. Nosaltres ja feia estona que ens havíem emborratxat amb licor pel que pogués passar, sota uns estels que semblava que se’ns lliuressin perquè els redistribuíssim a voluntat.
I em vaig adonar que, malgrat la por que ens envaïa, mai no m’havia sentit tan feliç com aquella nit.”
En fi, potser estic sent una mica injusta amb ella, és cert que el personatge evoluciona durant la trama i té algunes qualitats positives (la seva punteria és increïble i sap aguantar la beguda com ningú!).
La narració de Hamilton, d’altra banda, m’ha agradat bastant. És prou àgil, bastat emocionant i poètica, encara que de vegades massa i tot:
“El cap que es va alçar per mirar-me era del color del sol en ple migdia damunt una duna de sorra. Vaig avançar amb cautela. [..] Allà em vaig trobar un buraqi del color de la llum freda de l’alba a les muntanyes polsegoses.”
Ja sabeu que no sóc partidària de les descripcions simplistes, però en alguns casos us prometo que m’hauria conformat amb un “groc com el sol” o “blanc com la lluna”.
D’altra banda, la trama no ha aconseguit atrapar-me: els seus girs m’han semblat previsibles, i el rerefons fantàstic poc original. Personalment, he arribat a la conclusió que aquesta mena de literatura juvenil és un constant Dejavú. Les línies argumentals es barregen a la memòria i acaben sent tan indestriables com granets de sorra entre les dunes.
En general, crec que la meva part preferida del llibre ha estat la dedicatòria de Alwyn Hamilton (cada vegada que la llegeixo m’emociono). Ei, que ho dic seriosament! Només per això, ja ha valgut la pena que “Rebel” hagi acabat a les meves mans:
“Quan tenia quinze anys, els pares van penjar una tira còmica al suro de la cuina. Hi apareixia una nena enrabiada escrivint una carta que deia: <<Estimats pare i mare: gràcies per haver-me donat una infantesa feliç. M’heu pres qualsevol possibilitat d’acabar sent escriptora>>.
Aquest llibre està dedicat als meus pares.
Estimats pare i mare: gràcies per haver-me donat una infantesa feliç. Vosaltres heu fet possible que sigui escriptora, i ho heu fet de mil maneres diferents, algunes de les quals poden semblar insignificants, com ara penjar una tira còmica al suro de la cuina i dir-me, fent broma, que em vèieu capaç d’escriure un llibre igualment.
Ara ja l’he escrit, i és per a vosaltres.”
Mx
Write a comment