El somriure de Darwin

Any d’edició: 2017

Sinopsis: Max és un rodamón que viu al carrer amb el seu gos i passa la nit en un caixer automàtic davant del balcó de Noemí, dona callada i solitària que arrossega un terrible fantasma del passat. Noemí té un veí gairebé desconegut, Ivan, un jove malcarat que no li ofereix gaire confiança. Quan un altre vagabund és assassinat dins del caixer que Max freqüenta, ell es converteix en el principal sospitós. Però Noemí es resisteix a acceptar-ho i decideix actuar, mentre les vides dels tres personatges s’entrecreuen insospitadament.

Ressenya

“El somriure de Darwin” d’Anna Maria Villalonga, ha arribat a la seva segona edició... i amb raó!

Personalment, me n’alegro d’haver-lo llegit, perquè novament Villalonga ens ha demostrat que perquè una novel·la negra triomfi no necessita grans assassinats, conspiracions i focs artificials.

Villalonga aconsegueix posar-nos en la pell dels tres personatges protagonistes i empatitzar amb les seves pròpies batalles internes. És increïble com persones normals i corrents, d’aparença comuna, de vegades inclús perfectes, amaguen passats i sentiments així. Potser això ens hauria d’ensenyar a no jutjar amb tanta superficialitat.

Tot i que la història gira al voltant del racisme, l’odi i la discriminació, no us serà gens difícil trobar petites però punyents crítiques a la nostra societat i moltes referències actuals o a les ferides mal cicatritzades del passat.

<<La societat vivia afeblida per allò que es considerava “políticament correcte”. Quina expressió més absurda! Políticament correcte! Les circumstàncies eren les que eren i s’havien d’admetre sense pèls a la llengua, sense por ni eufemismes.>>

<<Ser pobre no és un delicte, fill. A tot arreu hi ha gent bona i dolenta>>

Vosaltres creieu que existeix la justícia divina? A la història que ens explica Anna Maria Villalonga, sí. Reconec que m’he quedat amb ganes de més després d’un final tant rodó i emotiu.

Mx