Camins de nit

Són molts els interrogants que envolten “Camins de nit” i el seu títol descriu bastant bé el que significa endinsar-se en aquesta història: és com anar a peu a les fosques per camins desconeguts... és emocionant i intrigant, però també corres el perill de donar-te una patacada.

Anem a pams: com ja he dit, hi ha molts enigmes sobre la trama i els personatges, però pel que he pogut deduir “Camins de nit” és un viatge en el temps i alhora una distòpia a la catalana. Sí, ja ho heu sentit bé! Amb escudelles, porrons, espardenyes, masies... Us imagineu que llibres de l’estil de “Divergent” o pel·lícules com “Rogue One” tinguessin lloc a Catalunya? Com seria que els vostres herois visitessin llocs tan emblemàtics com Montserrat (vull dir el Mont Serrat) el Pedra Forca (perdó, la penya Forca) o els Pirineus? A mi em va semblar una proposta interessant! Qui cregui que a Catalunya no tenim escenaris èpics per fer transcórrer una història d’aventures s’equivoca de mig a mig i felicito a Raimon Portell per reivindicar el nostre patrimoni. M’alegra molt saber que cada vegada tenim més alternatives als best-sellers juvenils americans! 

També em va cridar l’atenció: el misteri, l’agilitat de la narració, la rapidesa amb que l’autor introdueix els personatges i ens posa a la seva pell, l’evolució de la protagonista i la seva força interior, l’acció, l’adrenalina... i tot plegat només en les 150 primeres pàgines! Llavors, però, va començar la veritable trama del llibre: la Rut fugint, banyant-se, embrutant-se de nou, triant mongetes, fugint, pelant patates, tornant-se a banyar, fugint, desgranant panotxes de blat de moro, menjant i dormint.