Dilluns de poesia - Fadwa Souleimane

Laura Borràs (directora de la ILC) començà el seu discurs donant veu a les preguntes de la Fadwa:“¿Què pot aportar la poesia contra tota la barbàrie i brutalitat que presenciem? ¿Què pot la paraula contra tanta destrucció? ¿Pot la paraula treure criatures de sota les runes? ¿Pot proporcionar aliments als que passen gana? ¿Pot llançar salvavides als que fugen pel mar mediterrani? ¿Pot aturar la guerra, qualsevol guerra?”

La resposta és que no: la poesia no pot fer res de tot això. Però “¿és factible escriure poesia avui en dia?” es pregunta Fadwa “I ¿que n’és de la poesia síria?”

Segons explicava Laura Borràs, persones com el filòsof Theodor Adorno que consideraven que “escriure poesia després de Auschwitz és un acte de barbàrie”. “És cert que no ho pot remeiar” deia Borràs, “però sí dignificar”, com van fer autors de l’estil d’Amat-Piniella amb la seva obra. “Els textos de Fadwa ens permeten la possibilitat d’afrontar l’exili i l’horror de la guerra i la repressió a Síria des de la poesia” afirmava Borràs. 

A més a més, Fadwa afegeix al pròleg del seu llibre: “Doncs sí, hi ha una escriptura poètica que és com un crit contra els tirans del món, que els recorda que els sirians i sirianes no som només notícies i nombres que apareixen a baix de la pantalla televisiva; ni tampoc simples organismes que només necessitem aixopluc, menjar i beure.” 

 La periodista i guionista Cristina Rivas va conèixer a la Fadwa a París mentre filmava un documental sobre artistes sirians contraris al règim de Bashar al-Assad, i ara les uneix una relació d’amistat i admiració: “Donar-li veu a la Fadwa és escoltar a tots els sirians” assegurava. Abans de donar peu al recital, Cristina li preguntà a Fadwa “Com es perd la por?”. “No va ser fàcil” explicava Souleimane, sobretot després d’haver crescut amb el terror a dins. “Però un dia la indignació va guanyar la por”. 

Llavors sí, sense més dilació, els assistents vam poder gaudir de la interpretació a dues veus de Fadwa Souleiman i la poetessa Odile Arqué, (la primera en àrab i la segona en català) acompanyades per un llaüt que ens va transportar molt lluny d’allà.

“Les seves paraules, els seus versos, les seves veus, en català i àrab, s’entrellacen, es trepitgen, s’abracen i es fonen fins a acabar-nos despullant, deixant-nos atònits, sense vels ni cuirasses, orfes davant la vida i la mort. Les paraules maten… però també salven, clamava la poetessa. I les de Souleimane, ens deixen sense alè.” així descriu Carla Mallol Güell la seva actuació al “Festival Poesia i +” 2017 en un article al diari Núvol.