Els vençuts

Títol: Els vençuts

 

Autor: Xavier Benguerel

 

Editorial: Edicions de 1984

 

Col·lecció: Mirmanda

 

Any d’edició: 2014

 

Sinopsis: Xavier Benguerel va néixer el 1905 a la barriada barcelonina del Poblenou i va viure la guerra civil del primer a l’últim dia. Li va tocar sortir cap a la frontera amb l’allau de fugitius, camí de França. De Barcelona a Girona, de Girona a Agullana, d’Agullana a les Illes, pel coll de Manrella. De les Illes al Voló, a Perpinyà, a Tolosa... i així fins a Marsella. Després cap a Amèrica, l’Argentina, Xile... Va viure a l’exili durant setze anys.

 

En aquest llibre ens explica la tràgica aven­tura dels pocs que van poder esquivar els camps de concentra­ció un cop arribats a França i dels molts que per desgràcia hi van anar a parar. Uns episodis dels quals mai en sabrem prou. En la nostra literatura falten encara documents sobre un dels capítols més impressionants de la nostra història. I aquest n’és el més emblemàtic.

 

La guerra civil espanyola, coneguda i seguida dia a dia arreu del món, deixa de ser notícia un cop triomfa la rebel·lió militar-feixista. Les expectatives que havia generat la defensa de la República queden estroncades, i fatalment les desenes de milers de fugitius es converteixen en una càrrega que no vol ningú. «Ai dels vençuts!», diu la dita clàssica. Aquest llibre parla d’ells.

  

Xavier Benguerel va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1988. Va morir a Barcelona el 1990.

 

No va ser fins que, anys després, el van convidar a publicar les seves obres completes que Benguerel es va posar a treballar en “Els vençuts”, una refeta del llibre "Els fugitius" que es publicaria el 1969:

 

“Tanmateix, les coincidències, tan sols existeixen entre la primera part de l’una i l’altra, i, encara menys, molt menys del que podria semblar a primera vista, sobretot pel que afecta algunes pàgines d’Els fugitius transferides a Els vençuts. M’ha calgut suprimir algunes capítols de la, diguem-ne, versió primitiva, afegir-ne de nous, sotmetre-ho tot plegat a una rigorosa reestructuració i a severes, incomptables esmenes d’estil. [...] Però el lector que hagi llegit Els fugitius estic convençut que, en acabar de llegir Els vençuts, agrairà l’esforç que ha suposat no tan sols reprendre amb avantatge un mateix tema sinó d’haver-lo completat fins on toleren la meva capacitat i les actuals circumstàncies.”

 

Segons Benguerel, amb “Els vençuts” era arriscat intentar de suscitar interès novament per uns episodis de la història dels quals s’havia parlat molt, però com deia ell: “al meu entendre mai prou”.

 

“Els vençuts” és un llibre que conta les històries paral·leles de dos grups de refugiats catalans  i les seves peripècies durant i després de creuar la frontera amb França (com per exemple les penúries viscudes als camps de concentració Francesos per a refugiats com els de la platja de Saint Cyprien). A través del seu viatge, Benguerel parlar sobre la guerra, l’exili, la dignitat humana, els camps de concentració i la supervivència entre d’altres temes a través de reflexions escruixidores que se’t claven al pit com trossos de metralla que de ben segur deixaran cicatriu: 

 

p.75 “Entre d’altres coses, que n’estic fart de sentir a dir que el sol gira al voltant de la península. En tot cas ha acabat per rostir-nos, i ara, ens haurem de refugiar en un món sense geografia i sense temps.”

 

p.86 “En Dionís Urgell s’enfilà dalt d’una roca i es quedà immòbil, mirant, com jo, enrere.

-No es veu res, però hi és tot –va dir commogut-... Martí, tu que ja ets a França, ¿em podries dir quan tornarem?

-No hi pensis a tornar, és una idea de vençut, aquesta.

-Som alguna cosa més, nosaltres?

 Ningú no va respondre. Vam passar la frontera, banyats per la llum de la lluna, en silenci.”

 

p.176 “Imposava tanta nit abocada sobre el mar, i el petit gemec de les onades, i les estrelles. Encara més, en tombar-me, veure la munió de taques negres, escampades per la sorra, igual que petits munts de cagaferro, de residus inútils, de deixalles. Era gent, com jo mateix. Gent que dormia. Que potser somiava, que patia; alguns segurament morien. No tenien res, cap lloc on anar, probablement cap conegut a qui acudir. Gent que no tan sols havia perdut la seva guerra, sinó el país, la família, la casa, i que després de caminar derrotats, desfets, tot el que trobaven per rescabalar-se, tot el que se’ls oferia, era una platja solitària, freda, hostil. Qui els havia adreçat una mínima paraula de consell, d’esperança?”

 

p.187 “Érem una xifra impressionant, esborronadora [de refugiats].

-Superem tots els rècords d’abans i de després de la Bíblia.”

 

p.220 “Pitjor que bèsties. Nosaltres no teníem ni establa, ni corral, ni cau, ni llodriguera. Allà a Sanit Cyprien, vivíem sense recer, ni sostre, sense una mala paret que com a mínim aturés el vent. Ni la terra no podíem tocar, ni soplujar-nos sota un arbre, amoixar un bri d’herba, un joc, ni tan sols beure uns glops d’aigua que no fos amargant i salada.”

 

He de reconèixer que algunes parts de la història se m’han fet feixugues, però a partir de la segona part del llibre m’ha resultat més fàcil avançar i m'he sentit encara més colpida per les paraules de l’autor:

 

“Per poc que el lector aconsegueixi identificar-se amb el que he escrit, i comprendre la meva intenció en reprendre un tema que a causa de la seva transcendència em proposo seguir tractant en obres successives, em consideraré ben pagat, i creuré que el sol fet d’haver estat escriptor català, qui sap si m’ha ajudat a complir, una vegada més, el meu deure.”

 

Me n’alegro d’haver tingut l'oportunitat de descobrir “Els vençuts” -Paraula de Mixa!- així que us animo a que el llegiu. Llegiu-lo si desconeixeu la història que s'hi explica, llegiu-lo per evitar que la història segueixi repetint-se, però, i això és el més important per a mi, llegiu-lo per no oblidar que una vegada no fa tant de temps enrere, nosaltres també vam ser refugiats.

 

Mx