El meu segon dia a la Setmana del Llibre en Català 2017 + Presentació "Sèniors Poètics" + "La volta al Rock a 33 revolucions"

L’univers sembla decidit a conspirar contra meu perquè avui no arribi a la Setmana. Durant el trajecte de plaça Catalunya a l’Avinguda de la Catedral pel Portal de l’Àngel, ja m’han parat dos nois per preguntar-me l’edat, dos noies han mesurat el meu nivell de nutrició i una dona m’ha ofert provar un nou gelat de xocolata revolucionari.

Avui fa un dia preciós. Com diria l'escriptora gironina Dolors Garcia i Cornellà “Hi havia quatre núvols molsuts, menuts, que navegaven lentament pel cel blau, tibat com un llençol en un llit acabat de fer”. Són la una del migdia i ja us aviso que avui no marxaré de la Setmana fins ben passades les set de la tarda. 

Durant el dia m’infiltro a les casetes, faig petar la xerrada amb els seus habitants temporals perquè m’expliquin com estan vivint –alguns un any més, d’altres per primera vegada- aquest petit Sant Jordi al cor de la nostra ciutat (podreu veure totes les seves respostes al vídeo-resum de la jornada al meu canal!) i per la tarda em dedico a assistir a un parell de presentacions.

La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, modera la presentació del llibre “Sèniors Poètics” (un recull d’homenatges a poetes catalans vistos a través dels ulls de les noves generacions d’autors) però no està sola! L’acompanyen vuit dels poetes "júniors" i "sèniors" protagonistes d'aquest tribut tan especial, que va néixer a la xarxa i es va acabar convertint en un volum de paper i tinta. (Si voleu saber més sobre l’origen del projecte llegiu “Presentació del llibre Sèniors Poètics”)

Durant l’acte quatre poetes "júnior" parlaven breument sobre els poetes "sènior" que havien homenatjar al llibre i aquests últims, al seu torn, llegien un dels seus poemes. Joan Duran, per exemple, veia Antoni Clapés com una figura plena de perseverança, passió, una immensa sensibilitat, i molta generositat i li donava les gràcies “per regalar-nos els seus versos i ajudar-nos a descobrir de nous”. Carles Morell explicava com la veu de Francesc Parcerisas als seus poemes ens parla des d’una experiència i una  distància i “destil·la un gran coneixement de la vida”.

Laura Basagaña descrivia els versos de Josefa Cortijoch com a afilats: “sacsegen i flirtegen amb els abismes”, capaços de capturar les contradiccions humanes. I Andreu Gomila explicava com Carles Camps Mundó aixeca un mur difícil, molt complicat amb les seves paraules, però que un cop saltejat “mostra un molt bell paisatge”. En fi, no em queda cap dubte que, com resava aquella frase: “Les persones són com la música, algunes són tot poesia i d’altres només soroll.”

A més a més, segons Moreno “la gent vol saber què hi ha darrera dels artistes” i al cap i a la fi tots els discs amaguen anècdotes, ja siguin ben filosòfiques o simples cops de sort. Sabíeu que l’inici de la tradició de destrossar la guitarra per part de Pete Townshend (The Who) va ser un accident? El sostre del club on tocaven era tan baix que el màstil de la seva guitarra es va trencar. La gent es va emocionar tant, que a partir de llavors ho van repetir a tots els seus concerts. “Als mànagers no els devia fer gaire gràcia!” reia Moreno.

D’una manera molt amena i divertida, la periodista va posar Moreno contra les cordes (de la guitarra) i el va fer escollir el millor lletrista (el Premi Nobel Bob Dylan) la millor portada (“si visualitzes el Rock visualitzes Sgt. Pepper’s”) o l’artista més socialment compromès (Bruce Springsteen).

Segons Moreno el rock és la cosa més democràtica que hi ha, perquè és una barreja de molts gèneres de diferents ètnies, també és molt solidari (els Beatles, es negaven a tocar a llocs on existia la segregació racial a Amèrica) i està en continu moviment.