Mare i filla Maite Carranza i Júlia Prats acaben de publicar aquesta tardor el seu primer llibre juntes “Germanes, gossos, friquis i altres espècimens” i a la Revista del QL hem pogut comptar amb una entrevista en exclusiva amb les dos!
Maite Carranza Gil-Dolz del Castellar (Barcelona, 25 de febrer de 1958) és una escriptora i guionista catalana. Ha publicat més de cinquanta títols i ha guanyat importants premis literaris. Les seves obres han estat traduïdes a més de vint-i-cinc llengües.
Júlia Prats Carranza (Barcelona, 1986) és llicenciada en Psicologia. Ha treballat com a fotògrafa i guionista i ha participat en projectes documentals. “Germanes, gossos, friquis i altres espècimens” és la seva primera novel•la.
Maite i Júlia... Com ha sigut l’experiència d’escriure a quatre mans?
M i J.- La paraula que ho resumeix millor és: divertida. Ens vam proposar des de bon començament passar-nos-ho bé per damunt de tot. Treballar dues persones que es coneixen molt ( massa) tête a tête, podia ser un niu de conflictes i de sessions psicoanalítiques, per tant, vam decidir que primaria l’humor, el bon rotllo i la tolerància. Rèiem mútuament de les aportacions de l’altra i ens corregíem amb respecte. El període més intens va ser el de la creació argumental, que vam fer plegades, després ens vam dividir els capítols per escriure’ls per separat i, a la fase final, vam comentar-los i corregir-los juntes. Això sí, si estàvem en desacord guanyaven els anys. Mare només n’hi ha una i sempre té raó.
Quin capítol heu gaudit més escrivint cadascuna?
Maite: A mi m’agrada molt el capítol en què C.C. es veu obligat a fer una feina bruta a la Marina i enganya l’Antaviana fent-li creure que li volen fer una foto, pero la petita Antaviana aconsegueix descolocar-lo i acaba buidant uns grans magatzems. En un sol capítol passen un munt de bestieses de la mà d’una secundària tan impresvisible i divertida com l’Antaviana.
Júlia: M’agraden les presentacions de nous personatges, així que em quedo amb l’arribada de la Marina a Dublin, una ciutat nova i desconeguda, i amb la presentació del Patrick, Mss.Higgins, els italians, els caniches diabòlics i la meravellosa Quinny.
Júlia... Fins a quin punt us assembleu tu i la Marina?
Júlia- Ara mateix no ens assemblaríem gaire perquè coneixem a la Marina en un moment de canvi, d’evolució personal i creixement, en el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. Confesso, però, que quan tenia l’edat de la Marina compartia amb ella algunes de les seves neures, pors i inseguretats. Tot i que no és gaire original, són les mateixes de la gran majoria d’adolescents.
En qui s’inspira el friqui de la història? Sou fans de la sèrie de TV “The Big Bang Theory”?
M i J.- El friqui també és de la família. El nostre fill/germà que quan tenia 17 anys era un penjat dels jocs de rol. Va anar a parar a la Facultat d’Informàtica i actualment es dedica al disseny de videojocs. Ell va ser qui ens va assessorar sobre el joc i va dir-nos també que no es pensava llegir la novel·la. Els friquis són així. I és cert que hi ha semblances entre C.C. i algun dels personatges de Big Bang Theory, però són les que hi ha entre tots els friquis del món. L’encert de la sèrie ( que sense ser-ne fans la trobem molt divertida) és caricaturitzar perfectament aquests personatges amebes, outsiders i peculiars com són els friquis.
Júlia... Què és el que més et va agradat de la teva estada a Dublín? I el que menys? Hi has tornat?
Júlia- ¡Ha ha ha! No hi he tornat, no… Potser ho hauria de fer per renovar les meves impresions….
El que més em va agradar va ser la verdor del paisatge i sobretot la sensació de llibertat i de ser lluny de casa, sense referents ni control familiar…
El que menys…sens dubte Mss. Higgins i els hostes italians (true story)…Ah! I el menjar! Mengen fatal a Dublín, no m’ho he inventat pas.
Maite... Recomanaries als pares i mares que enviïn els seus fills a estudiar fora durant l’estiu per gaudir ells també de la tranquil·litat un temporada?
Maite - Ho recomano especialment, però a poder ser sense mòbil. Aconsello tornar a la incomunicació, tan sana, d’altres temps i viure per separat un període d’allunyament generacional. La tornada a casa és meravellosa. Tohom s’estima més i els fills es mengen la verdura, desparen taula i diuen “gràcies mama”.
Quin és el missatge més important que voleu transmetre amb “Germanes, gossos, friquis i altres espècimens”?
M i J.- En aquesta novel·la d’embolics clàssics ningú és qui sembla ser. Tothom s’amaga darrere d’una màscara i desitja ser un altre. La Marina vol ser la seva germana, la suplanta i la imita. El C.C. vol ser un personatge virtual, un elf nocturn, que viu aventures a les pantalles i no ha d’enfrontar-se a la vida real. I la Luci i l’Antaviana també amaguen els seus respectius secrets.
Hi ha molts C.Cs. i Marinas al món, més dels que ens pensem. Són adolescents que no s’estimen, que es miren al mirall i es rebutgen perquè no responen als canons de bellesa o d’èxit social del seu entorn. Es per això que molts joves intenten ser “un altre” i s’avergonyeixen d’ells mateixos. En aquesta novel·la, distesa i sense moralina, sí que llancem el missatge de “sigues tu mateix” sense complexos. O sigui, accepta’t i estigues orgullós i orgullosa dels teus defectes, són part insustituïble de la teva personalitat i són, precisament, el que et fa únic i meravellós.
Teniu prevista un seqüela d’aquest peculiar grup de personatges?
M i J- En principi no. Però ja se sap que mai es pot dir no.
Quina pregunta no us han fet i us agradaria contestar? I ara us posaré en un compromís... Quina pregunta no voldríeu que us fessin?
M i J - No ens han preguntat mai què és el que volem menjar en tornar a casa després d’un viatge. ( Pa amb tomàquet i truita amb patates)
I no volem que ens preguntim si ronquem. (Per tant no contestem).
Abans no me n’oblidi, una pregunta molt important... Us agraden els gossos?
Maite: ¡Ha, ha, ha! Mai no hem tingut gossos a casa, potser per això els hem posat a les pàgines dels llibres. A les novel·les no embruten el sofà de pels, deu ser una sublimació.
Júlia: a mi sempre m’han encantat els gossos, però no n’he tingut mai. Actualment comparteixo pis i tinc un gat pero no descarto adoptar un gos en un futur… Això sí, prometo tenir-lo bén “caninitzat” ;).
I per cert, Maite, ara què llegeixes? I tu, Júlia?
Maite: Estic acabant “La quinta estación” ( Ediciones B), un llibre de ciència ficció d’una autora americana, N.K. Jemisin. El darrer Premi Hugo 2016. Molt recomanable per als amants de la ciència ficció, com jo.
Júlia: Acabo de començar el llibre de “El cuento de la criada” (Salamandra) de Margaret Atwood. És el llibre en el que es basa la sèrie de televisió d’HBO amb el mateix nom, la sèrie em va agradar molt, així que espero que el llibre encara més!
Moltes gràcies a les dos!
