Títol: Narracions poloneses
Autor: Henryk Sienkiewicz
Traductor: Carles Riba
Editorial: Edicions Cal·lígraf
Sinopsis: L’any 1905 Henryk Sienkiewicz va rebre el Premi Nobel de Literatura «pels seus mèrits destacats com a escriptor èpic».
Efectivament, les tres narracions que apleguem en aquest volum són uns relats intensos i corprenedors, que retraten des de diverses perspectives la vida de l’època de la seva estimada Polònia.
Ressenya
Edicions Cal·lígraf acaba de publicar aquest setembre una obra del premi Nobel de Literatura Henryk Sienkiewicz, amb la traducció de l’any 1922 de Carles Riba. Però no us espanteu! Malgrat que s’ha mantingut el lèxic original, des d’edicions Cal·lígraf han actualitzat alguns aspectes del text d’acord amb la normativa i els diccionaris actuals. Tal i com es diu a la “Nota a aquesta edició”:
“Finalment, volem deixar constància que les notes a peu de pàgina que acompanyen la narració de Bàrtek el Vencedor són les de l’edició original de 1922.
En definitiva, la voluntat d’aquesta intervenció ha estat per fer propers als lectors actuals uns textos escrits i publicats fa gairebé cent anys interferint-hi tan poc com fos possible.”
“Narracions poloneses” es composa de tres històries: la més llarga -“Bàrtek el Vèncerdor”- i dos relats curts titulats “L’àngel” i “L’organista de Poniklo”.
Personalment, la meva història preferida ha estat la de Bàrtek, encara que les tres narracions et deixen amb un gust agredolç. El motiu? Sembla que Sienkiewicz no es tallava un pèl a l’hora de retratar la seva societat i fer crítica a la guerra, la política i sobretot a la campanya de la por (que fa que la gent voti en contra dels interessos del seu poble). Tot plegat molt actual, miri com es miri.
A més a més, l’autor és molt descriptiu sense abandonar el ritme àgil de la narració, i de vegades et transporta de ple al camp de batalla:
p.52 “De sobte, els canons posats en bateria escupen tan violentament que tota la terra en tremola i l’aire vibra. Per damunt el regiment de Bàrtek passa un xiulet terrible. Bàrtek mira: com una rosa de foc, un nuvolet lleuger vola, i dins aquest nuvolet alguna cosa que xiula, riu, renilla i udola. Els pagesos criden: <<Una bomba!>>. I aquest ocell de la guerra es precipita com un vent, s’acosta, cau, esclata. És un tro, un brogit rodoladís com si tota la terra s’hagués fet a miques.”
p.57 “Moriran tots fins al darrer? Fugiran?... Poden morir, però fugir no. En efecte, els caps prussians saben quina tonada cal sonar a aquests pagesos de Polónia en el moment de l’atac. En mig de la roncadera del canó, de l’espetec de la fusilleria, en mig del fum i de les raneres, més alts que totes les trompetes, s’eleven cap al cel els primers sons de l’himne que fa botre el cor de tot polonès.
-Hurra!- criden els polonesos-. Poki my zyjemy!
Desborden d’entusiasme i la sang els aflueix a la cara. Es llancen com una tempesta, trepitjant cadàvers d’homes i de cavalls, pedallassos d’obús. Moren, però avancen cantant.
Vet aquí que arriben a les vinyes, desapareixen entre els ceps; hom no percep d’ells sinó el cant, i, de tant en tant, el lluenteig d’una baioneta. Baix, la música vinga sonar... La fuselleria dels francesos esdevé cada cop més precipitada, més febrosa, després, de sobte...
De sobte tot calla.
Allà baix, en el pla, Steinmetz, el vell llop de guerra, encén la seva pipa de porcellana, i diu amb un aire satisfet:
-Només cal tocar-los això i s’engeguen aquests minyons!”
De fet, mentre llegia aquesta darrer passatge, no podia evitar pensar en allò que deia Tolstoi...
“Una orquestra toca una marxa amb ardor guerrer, els soldats desfilen al seu so i la música aconsegueix el seu fi. Toquen una peça de ball, jo ballo i la música aconsegueix el seu fi; toquen una missa, combrego i també la música aconsegueix el seu fi; aquí en canvi només hi ha excitació. Per això la música a vegades té un efecte tan terrible, tan paorós. A la Xina la música és una qüestió d’Estat. I així ha de ser. ¿Com es pot permetre que qualsevol que vulgui pugui hipnotitzar a una o varies persones per fer després amb elles el que se li acudeixi?”
Com s’explica a la sinopsis: “Sienkiewicz ens situa en l’ambient rural del seu país natal, en un estil dramàtic, no exempt d’humor.” I és que ni soldats, ni generals, ni pobres ni rics, no escapen la mirada irònica i mordaç del polonès. Al relat de “L’àngel” s’explica que:
“Wòitek Margula entrà a la taverna amb una llanterna encesa a la mà que deixà sobre el banc, es fregà les mans contra les costells per escalfar-se-les, després digué a l’amo:
-Doneu-me mig petricó!
[...]
En aquell mateix moment, el senyor Lupiskory escrivia per a una revista un extens i documentat article sobre <<el dret dels senyors al monopoli d’alcohols, com a base de l’ordre social>>. D’aquesta manera Wòitek, sense saber-ho, contribuïa a enfortir els fonaments de la societat, ja que la taverna del pobles pertanyia a la casa senyorívola del país.
[...]
No és que en realitat gelés, però el fred era tan penetrant com sol ser-ho pel temps del desglaç. Wòitek almenys tenia dins el ventre una suficient quantitat d’escalfor, abassegada a la taverna. El senyor de Lupiskory observava amb raó en el seu fonamental article que l’aiguardent a l’hivern escalfa, que és l’únic consol del poble, i quellevant als senyors el monopoli dels alcohol, se’ls llevava la possibilitat d’aconsolar el poble, i per tant d’exercir cap saludable influència sobre les classes populars. I Margula estava en aquesta moment tan aconsolat, de fet, que res no hauria pogut afligir-lo.”
Tot i que em quedo amb la moralitat de no viatjar a Polònia a l’hivern, m’alegro d’haver llegit per primer vegada a Henryk Sienkiewicz, (qui va ser guardonat amb el Nobel l’any 1905 <<pels seus mèrits excepcionals com a escriptor èpic>>). I encara més amb una traducció de Carles Riba!
I vosaltres? El llegireu? Desitjo que les cites que he afegit a la ressenya us ajudin a decidir-vos, i un cop ho feu no dubteu a donar el pas i descobrir tot el que tenen per explicar-vos aquestes “Narracions poloneses”.
Mx
