“Com si haguessin vingut lladres”. Així és com Laura Borràs (directora de la ILC) descrivia la situació amb què es va trobar la Institució al descobrir que no només s’havia convertit en una de les organitzacions catalanes sotmeses a “vigilància especial” per part del Govern Espanyol, sinó que tenien els comptes bloquejats i les partides amb reserves per activitats del 3r trimestre a 0€. Activitats com la que havia de tenir lloc a finals de setembre al centre cultural Arts Santa Mònica a càrrec de Maria Enrich. “Vaig haver de trucar a la Maria per dir-li que no teníem control sobre el pagament” explicava Borràs. Però Maria Enrich va contestar-li: “Jo vindré”.
“El sector està responent d’una manera absolutament extraordinària” explicava Borràs, orgullosa. “No volen que hi hagi cultura catalana, doncs nosaltres responem culturalment”. I en efecte, el dia 27 ens tornàvem a trobar reunits per una nova sessió del cicle “El meu clàssic”, dedicada a Josep Romeu i Figueras, ja que aquest 2017 es celebren els 100 anys del seu naixement.
“És un autor de gran varietat” el descrivia Laura Borràs. “Un tot terreny de les lletres catalanes: crític, historiador, assagista, poeta...”. Després d’introduir la xerrada i deixar-ho tot en mans de Maria Enrich, la directora de la ILC marxà cap al sopar Vicent Estellés a l’Ateneu Barcelonès, enguany marcat per una caire molt reivindicatiu amb connexions a Brusel·les, València i Palma simultàniament.
Llavors sí, Maria Enrich, escriptora infantil i juvenil, i professora de llengua i literatura catalanes, ens explicà el motiu de la seva tria per a la conferència d’avui: Romeu fou ni més ni menys que el seu professor de literatura medieval. “Ens va introduir els clàssics i es va convertir en un” explicava Maria Enrich. És per això que el títol de la xerrada “I us deixaré la fruita” fa referència a un dels seus poemes: “Llegat”. Però quin és el llegat de Romeu? Estàvem a punt de descobrir-ho...
Josep Romeu i Figueras es formà a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, seguint el mètode Montessori. En esclatar la guerra civil, Romeu era un jove estudiant d’arquitectura que va ser mobilitzat per la FAI i destinat a Còrdova, on se li encomanà la tasca d’alfabetitzar soldats del front.
Quan el conflicte bèl·lic va finalitzar, després de ser rescatat pel seu pare d’un camp de concentració, Romeu era una altre: “La guerra el va fer madurar, entrar en el món social” explicava Maria Enrich. Però també el va fer decidit a restituir els drets i els valors de la llengua i cultura catalana. Per això va abandonar la carrera i es matriculà a la Facultat de Filosofia i Lletres, on conegué -entre d'altres- Josep Palau i Fabre (un altre dels homenatjats en el cicle de conferències “El meu clàssic).
Romeu es convertí en tot un activista cultural i fundà el grup clandestí Anabis (1944-1948), la Societat Catalana d'Estudis Històrics, el Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada (1947) i la revista “Ariel” (1946-1951), a més a més de col·laborar a la revista del seu amic Palau i Fabre, “Poesia”. Segons deia ell: “Hi ha tota una tradició a conservar i a seguir, i sobretot a vitalitzar amb sang jove i nova, que requereix el nostre esforç i fa de nosaltres sacerdots d’un foc antic”. “El seu convenciment era absolut” afirmava Maria Enrich.
Als anys 40 la seva poesia contenia moltes reflexions sobre el país, marcada per les seves experiències al front i l’esteticisme. “Era un expert en mètrica i rítmica” assegurava Enrich, “Tenia un vitalisme inherent”.
L’any 1947 Romeu va guanyar el Primer Certamen Literari amb motiu de les Festes de l’Entronització de la Verge de Montserrat, convocat per la comissió Abat Oliva, i (atenció!) el primer en llengua catalana després de la guerra.
Ja a la dècada de 1950, però, Romeu es negà a publicar “el seu llibre més madur” per discordança amb la poesia i crítica del moment i emmudí en una manifestació silenciosa. A partir d’aleshores es dedicà fonamentalment a l'estudi de la literatura popular, la llegenda, el mite i el folklore. “Romeu sentia fascinació per la cultura popular” ens explicava Enrich, i la seva Tesi Doctoral ho demostra: el tema era ni més ni menys que “El mite d'"El Comte Arnau". Amb els anys, Romeu s’especialitzà en l'estudi del cançoner medieval i renaixentista així com en el teatre de l'Edat Mitjana.
Això va fer que als anys 60 es bolqués en l’organització per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, dels cicles de teatre medieval que van fer cada any al Saló del Tinell: “representacions innovadores amb textos inèdits”. Si a dia d’avui voleu assistir a algun cicle de teatre medieval, visiteu l’agenda d’activitats del web oficial de l’Any Josep Romeu.
Però, com diuen els experts de màrqueting... Això no és tot! Romeu també fou un reconegut assagista i va fer crítica literària d'autors catalans del nivell de Joan Maragall, Josep Vicenç Foix i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Del 1971 al 1984 fou professor d'investigació al CSIC adscrit a l'Institut Espanyol de Musicologia, i del 1969 al 1984 professor de la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, on Maria Enrich fou la seva alumna. “Ens va obrir les portes” exclamava ella. “No sabíem ni qui era Ausiàs March, i encara recordo quan ens deia que s’havia de pronunciar Ausiàs i no Ausías” reia Enrich.
No va ser fins 1993 que Romeu publicà el recull que s’havia guardat 35 anys al calaix, “Tots els poemes” i després de publicar-lo tornà a escriure poesia amb regularitat. Enrich també es parà uns instants a descriure-la personalitat de Romeu:
“Ell sempre havia estat una persona irònica, els primers anys la portava molt amagada, però a mesura que es va anar fent gran, aquesta ironia l’anava acompanyant cada vegada més.” ens explicà. “Era agraït i els darrers anys de la seva vida realment estava molt satisfet de tot allò que havia fet”
“Quina obra recomanaries als joves per començar a llegir Remou?” li vaig preguntar a Enrich durant el torn de preguntes. La seva resposta és el poemari “Terra”: “transmet joventut i compromís amb el país i amb ell mateix”, els poemes de recreació “Sonets”, o els de “Tres cicles de retorn”. “Els poemes són més densos, però conté alguns de preciosos com Llegat”.
“I què és el que més et va agradar de les seves classes?” “Ell sempre ens va acollir amb amabilitat i paciència” contestà Enrich. “S’agafava les classes amb molt d’amor i a més a més ho transmetia molt quan anaves a veure’l a casa seva. Ell tenia una virtut que el va acompanyar sempre: se sentia tan a prop dels grans com dels joves, i als estudiants ens va respectar sempre molt, i això és molt important.”
Mx
