“Jo sempre pensava que no m’agradava escriure per adults, que no en tenia necessitat” va reconèixer l’escriptora Núria Pradas al començar la tertúlia literària a la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels. Tots els reunits a la sala Margarida Xirgu havíem llegit “La noia de la Biblioteca”, la primera novel·la per adults de la reconeguda escriptora infantil i juvenil.
Segons Pradas tot va sorgir després de guanyar el premi Carlemany amb “Sota el mateix cel” categoritzat com a “crossover”: “que ve a ser 'pa' todos los públicos” reia Pradas. Després d’aquell èxit l’editora li va dir “vull un llibre teu per adults”.
“Quan t’encarreguen una novel·la tu pots escollir la temàtica” ens comentava. Com que el termini de publicació de la novel·la queia el 2014, Pradas es posà a buscar altres efemèrides a part del famós Tricentenari. Així va descobrir que el 2014 se celebraven 100 anys del naixement de la Biblioteca Nacional de Catalunya.
Pradas és molt rigorosa amb la documentació de les seves obres (va assegurar dedicar més temps a documentar-se que a escriure!) i segons ella: “El primer que has de fer és anar als llocs, però jo no sabia que la Biblioteca no sempre havia estat a la mateixa ubicació” Abans de trobar-se al carrer de l’Hospital havia format part de la Generalitat de Catalunya (i tots els mobles originals havien desaparegut).
Per a Núria no va ser bufar i fer ampolles, sobretot a l’hora d’incloure personatges històrics: “Tenia cert respecte a parlar a través d’ells” confessà. “Em preguntava: tinc dret a recrear-los”? És per això que a “La noia de la biblioteca” aquests personatges reals apareixen d'una forma més tímida. En canvi, a “Somnis a mida” (la segona novel·la per adults que l’editorial li va encarregar) Núria Pradas va reconèixer haver perdut la vergonya (en el bon sentit, és clar!) ^.^ Al cap i a la fi, el més important és com s’ho pren la gent: “El lector també ens ha de permetre jugar a aquest joc”.
“Somnis a mida” torna a ambientar-se a la Barcelona de principis de segle XX, perquè segons Pradas “Per un novel·lista és una època deliciosa”.
Tot i les dificultats, encarà al repte de la seva primera novel·la per adults tirant d’alguns records d’infantesa, com el d’un avi que va perdre el braç durant la setmana tràgica o les olors del barri. I és que “a ‘La noia de la biblioteca’ hi ha molt de mi” confessà Pradas “Si jo hagués nascut 100 anys abans seria la Núria”, explicava l’escriptora, nascuda també al barri del Poblenou. “M’estimo especialment les escenes de les onomatopeies dels telers o la pudor dels assaonadors del carrer de la Jonquera” explicava, “La gent diu que un s’acostuma a les olors amb el temps... i un be negre amb potes rosses!” Per no mencionar el terrorífic cementiri del Poblenou: “Quan era preadolescent jugàvem al cementiri a veure qui sortia corrent abans, i solia ser jo”
Un dels assistents, però, no va trigar a fer-li notar que la connexió més evident entre la protagonista de la novel·la i ella mateixa és el nom. “No sabré mai per què li vaig posar Núria a la protagonista” contestà. En una presentació del llibre a càrrec de Care Santos, l’escriptora mataronina li va dir que hi havia més a la Núria d'ella del que es pensava. “Si ho diu la Care és que deu ser cert” reia Pradas.
Però a part de la curosa documentació de l’època, també va sortir a lluir el tema de la fidelitat lingüística, ja que tots els personatges del llibre empren expressions antigues diferents. “Els personatges no podien parlar igual els uns amb els altres.” afirmava Prada, qui no està conforme amb la uniformitat lingüista que hi ha a les novel·les històriques. “S’ha de ser fidel al llenguatge” va concloure, encara que ella mateixa va confessar entre riures que “Em van censurar algunes expressions”. Ja se sap que els renecs catalans no tenen rival! ;-D
“A mi em sembla un molt bon llibre per començar l’aprenentatge del català” va comentar una lectora castellanoparlant. “M’hauria agradat poder-lo llegir mentre n’aprenia de gran”. Tanmateix, un altra de les assistents diferia bastant amb aquell comentari. Portava amb ella una llista ben llarga d’expressions i paraules poc freqüents que havia hagut de buscar al diccionari. “Deixem-ho en un grau mig” va posar-hi pau l’autora. En el que tothom estava d’acord, però, era que aquest vocabulari és preciós. “Als llibres infantils i juvenils em passo amb frases fetes, però crec que s’han de preservar”.
“Hi haurà segona part de ‘La noia de la biblioteca’?” no em vaig poder estar de preguntar-li jo. Davant de la meva sorpresa Pradas negà amb el cap. “No m’agraden les segones parts, has d’il·lusionar-te amb els personatges, i escriure porta molt de temps”. “Però si és molt obert! Què passa amb tots els personatges?” vaig insistir. Pradas va reconèixer que bastants lectors li havien criticat el desenllaç però assegurà sentir-se molt feliç de que tots ens féssim aquestes preguntes: “M’agrada que el lector s’impliqui i s’inventi el seu final”.
Un altre assistent, però, pensava que el final era una mica improvisat. “Jo faig escaletes i sempre sé com acabarà una novel·la” li contestà Pradas, tot i reconèixer que de vegades no domina els seus personatges.
Altres lectors vàren voler saber si la pressió d’escriure sota encàrrec era molt forta. Però l’escriptora Barcelonina tornà a fer que no amb el cap: “És el que ens permet als escriptors professionals viure d’això”. Pradas sempre demana el temps que necessita, i sent més pressió per saber si la història agradarà que no pas per acabar-lo dins del termini d’entrega.
Segons ella, el món de l’escriptura està plena de dubtes i ella és especialment paranoica durant el procés de creació. “El meu marit és un sant” exclamava Pradas, ja que és a ell a qui fa partícip de totes les seves inseguretats. “Passo molta angoixa quan escric, ben mirat no sé per què m’hi dedico” reia Pradas. “Conec autors que tenen molt d’ego, tot el que escriuen va a missa, i jo penso, quina sort, sé que ells dormen a les nits!”
I és que un dia, després de despertar-se d’un terrible malson, es va veure obligada a reescriure la segona part del seu proper llibre: “Vaig haver de demanar un parell o tres de mesos més a l’editorial” I això que ja el tenia acabat!
Bromes apart, Núria Pradas està molt orgullosa de la seva trajectòria –que ja supera la dècada- i aquell vespre a la Biblioteca ens va demostrar a tots per què és una escriptora tan estimada.
Moltes gràcies, Núria, per una fantàstica tarda!
Mx
