L’home va entrar a la sala amb les celles ben arrufades.
-Però es pot saber què està passant aquí? I aquest xivarri?
Els ocupants ni tan sols van apart la mirada de la televisió que hi havia engegada al mig de l’estança.
-Ai Enric, vine a celebrar la República de Catalunya amb nosaltres! –li va dir una velleta, copa de cava en mà.
-Uf, mira que arribeu a ser pesats! Aquí al costat hi ha qui vol descansar en pau. A més a més, de debò que havien de declarar la independència durant l’hora de la migdiada? Això sí que és tenir mala fe!
La velleta va fer l’orni i afegí:
-Va, que jo sé que el teu germà va morir per defensar la segona república!
-Ui, ja ho veus! Espero que aquesta duri una mica més...
-Enric, tu sempre tan pessimista! Però vols fixar-te en tota aquesta gent, que feliços que estan, per l’amor de Déu? No paren de ballar, cridar plorar i abraçar-se com germans... Què més es pot demanar?
-Que no acabin tots a la garjola, vet-ho aquí!
-Fuig, fuig! Per què t’entestes a veure el got d’aiga mig buit? Doncs és clar que no ho tindran fàcil, però bé que avui es mereixen celebrar-ho i nosaltres també!
La resta d’homes i dones van assentir amb el cap.
-Ai, mireu, el meu Pau m’acabava de dedicar un missatget de l’ocellot blau... –va exclamar il·lusionada la velleta- diu... “Això va per la meva iaia Mundeta, que al cel sia! Tant de bo ho puguis veure!”. Ai, no em direu que el meu nét no és un sol...
L’Enric esbufegà i posà els ulls en blanc.
-Au va, segur que no vols quedar-te? –va insistir la Mundeta. –El president Companys ha dit que després vindria a celebrar-ho amb nosaltres!
L’home va fer petar la llengua i després d’una pausa digué:
-Va, però que consti que em quedo perquè els veïns que m’han tocat vaguen com ànimes en pena... i mai millor dit!
La velleta va somriure i li va oferir una copa de cava, i, tot girant-se de nou al televisor va cridar:
-Vinga, nanos, no us rendiu que estem amb vosaltres!
Mx
