La química del cor

Títol: La química del cor

 

Autora: Krystal Sutherland

 

Traductora: Esther Roig

 

Editorial: Fanbooks

 

Any d’edició: 2017

 

Sinopsis: En Henry Page mai s’ha enamorat, i sempre havia pensat que quan conegués el gran amor de la seva vida seria com a les pel·lícules. Però quan apareix la Grace Town tot canvia... precisament perquè ella és el contrari a les noies dels seus somnis. Però, no és la química del cor més forta que les nostres creences?

Ara que ja els he llegit els dos crec puc entendre el per què: les seves novel·les s’assemblen en allò que més m’agrada. Són lleugeres amb tocs poètics, iròniques i properes (“La química del cor” conté encara més referencies a la cultura popular... potser us ajudarà a descobrir a cantants, escriptors, pel·lícules, bandes de música, videojocs o sèries!). També les dos novel·les tractes temes com el dol, i personalment he passat per les seves cinc etapes mentre llegia el debut de Krystal Sutherland.

 

En un principi em vaig sentir bastant identificada amb els personatges i em va agradar que la història girés al voltant de les paraules, la poesia i l’escriptura, però quan em vaig assabentar del passat de la Grace, va arribar...

 

1. La negació

 

Em vaig convèncer que el “secret de la Grace” seria una trama secundària. No podia la novel·la tractar només sobre això... oi?

 

2. L’ira

 

Em vaig sentir una mica frustada pensant que després d’un principi màgic i prometedor els personatges secundaris entressin en un cercle bastant repetitiu.

 

3. La negociació

 

Vaig intentar mantenir l’esperança que potser tot plegat donaria un gir diferent, però finalment em vaig adonar de cap a on es dirigia la trama. Si ho hagués vist venir abans... Si m’hagués preparat emocionalment per això...

 

4. La depressió

 

Mica en mica vaig empatitzar amb els personatges i una fina pàtina de tristesa es va instal·lar al meu damunt (ja sabeu que sóc un xic figaflor!) i el sentit de l’humor de l’autora no aconseguia travessar-la com abans.

 

5. Acceptació

 

Però al tancar el llibre, finalment vaig ser capaç de veure la història amb perspectiva a començar a sentir l’acceptació. El preciós missatge que Krystal Sutherland vol transmetre se’m va fer cristal·lí i em va semblar que “La química del cor” és un vehicle genial per fer-nos-el arribar... Paraula de Mixa! 

 

De fet, si per mi fos em quedaria sobretot amb l’inici i el final de la història, encara que el llibre està ple de reflexions profundes i colpidores. Això sí, acompanyades d’escenes bastant hilarants que m’han fet riure i somriure (i potser per això m’atreviria a dir que m’ha recordat lleugerament a “No està escrit a les estrelles” de John Green). Així que, per acomiadar aquesta ressenya, a continuació us deixo amb algunes de les meves cites preferides:

 

p.111 “Perquè no sabia que et podies enamorar dels humans de la mateixa manera que t’enamores de les cançons. Que la melodia pot no significar res per a tu al començament, una melodia desconeguda, però ràpidament esdevé una simfonia gravada a la teva pell; un himne en la teranyina de les teves venes; una harmonia cosida al folre de la teva ànima.”

 

p.269 “Les persones no són vaixells buits que tu pots omplir amb somnis”

 

p.302 “Et podria dir que, quan t’enamores d’algú, els bocins del teu cervell que s’il·luminen són els mateixos que quan tens gana o set. I et podria dir que quan la persona que estimes et deixa, et mors de fam per ella, l’enyores, pateixes abstinència, tens el mono, com un addicte amb una droga. I sé que sona molt poètic, o exagerat, o dramàtic, però no ho és. El cor trencat és ciència, com l’amor. Per això creu-me quan et dic que ara estàs ferit, però et curaràs.”

 

Mx