La llengua dibuixada

Autor i il·lustrador: Enric Larreula

Any d’edició: 2017

Sinopsis: Enric Larreula ens parla de la seva lluita per salvar l’ús de la llengua catalana tot aprofitant els dibuixos que entre els anys 1977 i 1984 va fer per a la revista Butlletí dels Seminaris de la DEC d’Òmnium Cultural, en els quals intentava ridiculitzar les actituds i el discurs dels contraris a la Normalització Lingüística.

Com que la situació actual de la llengua catalana continua essent crítica, ha afegit nous acudits dibuixats per continuar denunciant-ho.

«L’Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa… I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.» David Vila i Ros

Ressenya

Un dels meus propòsits per aquest 2018 que tot just comença és parlar-vos de l’últim llibre d'Enric Larreula, un reconegut escriptor, mestre i il·lustrador, autor -entre d'altres- d"Ala de Corb" (una saga que m'ha fet passar molt bons moments). Així que quan vaig veure "La llengua dibuixada" a la Fira d’Editorials Independents de Besalú, LiberisLiber, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Però no, aquesta no és una novel·la d’aventures, més aviat un recull de totes les peripècies que ha viscut la llengua catalana al llarg dels anys (per no dir una cosa més grossa) i que encara avui dia continuen. No us enganyaré, ha sigut una lectura punyent i dolorosa (repleta de veritats com punys) però alhora ben equilibrada amb els tocs justos de paròdia. Perquè de vegades només ens podem apropar als temes més espinosos a través de l’humor.

Atenció al que ara us diré: si se’m concedís el do de fer que els catalans llegissin tot allò que els recomanés, “La llengua dibuixada” seria el primer títol de la llista. Tot i que el llibre sencer és important per entendre com hem arribat fins aquí, només les darreres deu pàgines, que resumeixen la situació actual, no tenen preu.

Endinsar-me en aquest llibre m’ha reafirmat en opinions que ja tenia, però també m’ha obert als ulls a temes o comportaments que no m’havia plantejat fins ara. Com és que “ara normalitzar el català consisteix a dir que cada cop estem millor, i poca cosa més” quan el castellà ha crescut de forma exponencial?

Com és que “la gran majoria dels catalans, parlin la llengua que parlin, estan convençuts que actualment el tema de la llengua ja està resolt, que les dues llengües viuen en llibertat i harmonia”?

Com és que “la llengua castellana continua essent l’única llegua que, per regla general, els catalans utilitzen amb els qui d’entrada no la parlen, encara que aquests implorin i supliquin de genolls que els ajudin a parlar en català”? “I no només no parlaran català als que no el parlen, sinó fins i tot als desconeguts o als que sospitin que no el parlen.”! Com volem ajudar a normalitzar i integrar si només parlem català amb aquells que estem segurs que el dominen?

Però és clar, sembla que el tema de la llengua no toca mai, és massa delicat i espinós, i fa por la reacció de la gent que parla castellà a la normalització del català... “Quan en realitat la immensa majoria de les persones que parlen en castellà en família no tenen res en contra de la llengua catalana, l’usen si poden, i comprendrien perfectament que aquest país intentés protegir l’ús de la seva llengua pròpia i històrica. Sobretot si se’ls expliqués amb claredat i confiança quina és la situació de minorització i substitució que viu la llengua catalana.”

Un dels meus desitjos per aquest 2018, és que el vent no només s’endugui els gèrmens de la grip sinó les traces de “bonaeducacionitis vírica” que segons Larreula patim els catalanoparlants i que ens impedeix parlar el català davant d’aquells que no ho fan. Si intenteu no canviar de manera automàtica d’idioma, fins i tot davant de gent d’aparença estrangera, us emportareu més d’una sorpresa... Paraula de Mixa!

Perquè l’únic veritable enemic del català som nosaltres mateixos: un llengua no desapareix quan es prohibeix, sinó quan la gent la deixa de parlar.

Mx