El proper dimarts 9 de gener a les 21.55, el programa “Sense ficció” de TV3 estrena “1-O” un documental dirigit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro sobre el referèndum d’autodeterminació que convocà la Generalitat el 6 de setembre. Per això, avui he pogut assistir en nom de Vull Ser Jove al passi de premsa d’aquest documental amb la presència del seu director.
“1-O” no és el reportatge definitiu sobre el referèndum, sinó una aproximació diferent als fets a través dels punts de vista de 5 escoles, però no ens cal més, perquè són el reflex del que es va viure arreu de Catalunya i és molt fàcil sentir-se identificat. Mentre el veia m’he transportat a aquell diumenge, i sí, no he pogut evitar tornar a plorar. Però crec que no he sigut l’única que s’ha commogut, perquè al engegar-se novament els llums tothom ha estat callat uns segons, assimilant aquell viatge al passat tan colpidor i emotiu.
Però no em mal interpreteu, les meves llàgrimes eren en part d’impotència i tristesa, però també d’orgull ciutadà i admiració, just els sentiments que aquest documental vol transmetre. Tal i com ens explicava Lluís Arcarazo, la violència de les càrregues policials hi pren un paper molt important, però la veritable protagonista és la gent. L’organització, la paciència, el coratge, l’amabilitat, la germanor...
Per això una bona part del documental es centra també en l’escrutini. Podem veure les imatges dels membres voluntaris de les meses repassant tantes vegades com fes falta els vots perquè tot quadrés, els crits de “Hem votat” i el cant de “Els Segadors” que es van estendre arreu entre la gent que no deixava de fer pinya... “Va ser un dia horrible, però alhora inoblidable, i això és el que es vol reflectir” assegurava Arcarazo.
L’1-O va marcar un abans i un després en la situació política (per molt que l’Estat negués tots els fets), però el veritable canvi va florir als veïnats. Un dels testimonis del documental assegura que l’esperit de germanor d’aquella jornada va fer apropar a les persones de tal manera que el seu barri ja no és el mateix. I no és pas l’únic.
Fins i tot l’equip de gravació del documental es va acabar implicant personalment. El mateix director explicava que aquella tarda, quan es van reunir per canviar bateries i recuperar forces (ell mateix va arribar a caminar 18 kilòmetres durant tot el dia) alguna cosa havia canviat dins seu. No s’ho van pensar dues vegades i van anar a votar tots junts, inclosos aquells que al matí ni s’ho havien plantejat.
Ara mateix els esdeveniments es succeeixen tan ràpidament que no ens deixen mirar enrere i parar-nos a reflexionar amb calma, i per això aquest documental és tan important. Ha trigat a arribar perquè l’equip ha hagut de demanar l’autorització de tots i cadascun dels vídeos externs que hi apareixen i que s’han fet servir per reconstruir escenes senceres. Com deia Lluís Arcarazo, s'ha prioritzat la informació abans que evitar la barreja de textures, encara que l’equip ha intentat millorar la qualitat dels vídeos casolans.
“L’1-O és el més increïble que he vist, més que l’11-M i la Transició” deia Arcarazo. “Crec que no ho hem acabat de pair.” Potser gràcies a aquest documental tindrem l’oportunitat de fer-ho.
Mx
Write a comment