Títol: La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars
Autor: Ransom Riggs
Traductora: Núria Parés i Sellarès
Editorial: L’altra editorial
Any d’edició: 2016
Sinopsis: De petit, en Jacob Portman tenia un lligam molt especial amb el seu avi, que li explicava històries extravagants i li ensenyava fotografies estranyes de nens invisibles i nenes que levitaven. Ara, als setze anys, en Jacob treballa en un supermercat de la família, i passa les hores amb el seu millor amic, amb qui no s'acaba d'entendre del tot. Un dia, rep una trucada del seu avi, que està començant a perdre el cap, i decideix sortir de la feina i córrer a visitar-lo, però arriba tard. Quan el vell se li mor als braços, el noi cau en una depressió terrible. Però l’avi no l’ha deixat sol del tot: aviat trobarà una carta misteriosa que el portarà fins a una illa perduda de Gal•les, en un viatge que li canviarà la vida per sempre i li mostrarà fins a quin punt eren certes les històries estrafolàries que sentia quan era petit.
La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars és una història plena d'intriga en la qual lluiten nens amb poders sobrenaturals i monstres terrorífics; una fantasia terrible, il·lustrada amb fotografies antigues, que seduirà tant els lectors joves com els adults.
Ressenya
Sí, haig de reconèixer que vaig veure l'adaptació d'aquest best-seller abans de llegir el llibre, però des d’aquell moment que m’havia quedat amb les ganes de saber més dels personatges. A més a més, havia sentit molt bones recomanacions d’altres lectors i booktubers (Ransom Higgs és l’autor preferit de Jessethereader). Tenia en ment que la història dels nens peculiars està dividida en una trilogia, i cabia la possibilitat de que tot el que havia vist al film fos el resum dels primers dos llibres o quelcom per l’estil.
Però no... tot i que la pel·lícula i el llibre acaben més o menys en el mateix punt, la pel·lícula conté el doble d’aventures. Tot i que el principi de la novel·la em va semblar bastant intrigant i em va agradar el sentit de l’humor de Ransom Riggs, a partir de la meitat vaig tenir la sensació de que la trama es desaccelerava molt ràpidament (vaja, acabo de fer un oxímoron!) ^^
Després de rebre una pila d’informació de cop, el protagonista, lluny de quedar-se en xoc es passa els dies jugant amb la resta dels nens peculiars. Per un moment pensava que estava llegint una història de “Los cinco” de Enid Blyton. Tot plegat per després acabar de forma precipitada.
Els personatges, encara que alguns són una mica més complexos, m’han semblat molt més foscos i malcarats, i no he sigut capaç de connectar amb cap d’ells. De fet, no podia desempallegar-me de la sensació que els nens peculiars eren terriblement secundaris, a excepció de l’Emma, que és completament diferent del que recordava a la pel·lícula i m’ha caigut francament malament.
D’altre banda, tampoc hi ha res que pugui destacar de la narració de Riggs, apart d’àgil. La portada del llibre és de les més inquietants que he vist (em resulta impossible mantenir-li la mirada a la nena). Això sí, les fotografies que conté el llibre són tot un exercici de creativitat, perquè segons l’autor...
“[...] són autèntiques, són fotos d’època que, excepte algunes que han tingut un mínim tractament de postrevelat, no han sigut alterades.”
Per últim, Riggs acaba la seva explicació agraint la feina de tots els col·leccionistes que les han rescatat al llarg dels anys.
“És una tasca feta amb amor i mancada de glamur, i penso que són herois no reconeguts del món de la fotografia”
Mx
Write a comment