Nocturn per a la Mafalda

Títol: Nocturn per a la Mafalda

 

Autora: Dolors Garcia i Cornellà

 

Editorial: Edebé

 

Any d’edició: 2018

 

Sinopsis: Si poguéssim triar els nostres pares, hauries triat els teus?

 

La resposta d’en Dídac és contundent: «Si poguéssim triar els nostres pares, jo, la mare, segur que la deixo per a un altre. I el pare, potser també». Espanta. Però després de viure amb ell, la impotència de trobar-se tot sol, amb la seva germana d’any i mig en una escalada de tensió en què la petita Mafalda lluita entre la vida i la mort, t’acabes solidaritzant amb aquest noi. La seva mare és una famosa periodista de xafarderies de premsa rosa i el seu pare un gran empresari. Per sort, en Dídac té la Gabriela, la seva amiga, la seva companya.

 

 

 

Tot i que la situació del protagonista (en Dídac) està portada a l’extrem, la veritat és que dóna molt en què pensar. Jo mai he sigut una seguidora dels programes del cor, però després de llegir “Nocturn per a la Mafalda” ara encara menys!

 

Garcia  i Cornellà reflexiona severament sobre els escrúpols, la dignitat i la intimitat. Tot i així, l’estirada d’orelles d’aquests “periodistes” també es pot estendre a tots els pares que no presten gens d’atenció als seus fills, ja sigui de forma deliberada o per culpa de la feina.

 

Per sobre de tot això, però, penso que aquesta és una història de responsabilitat, amistat i amor en estat pur. Mentre llegia, pensava en la sort que tinc de comptar amb persones que s’assemblen a la Marlene, la Bel -o fins i tot la senyora Remei- i que estan disposades a donar un cop de mà sense preguntes ni condicions. Potser en Dídac no ha tingut molta sort amb la seva família més propera, però està rodejat d’una de molt millor.

 

Però tornant al ritme i la trama, reconec que vaig devorar les 168 pàgines de “Nocturn per a la Mafalda” en un tres i no res! Amb tantes emocions a flor de pell, i aquest ritme trepidant, és impossible no posar-te a la pell del Dídac i patir amb ell des del principi.

 

Per últim, hauria preferit que la història es seguís desenvolupant, doncs el final m’ha semblat massa precipitat. De totes maneres, he tingut temps de parar-me a assaborir la peculiar i dolça prosa de Dolors Garcia i Cornellà en frases i paràgrafs con aquests:

 

p. 16 “La Grabriela em mira amb aquests ullassos verds que semblen un retall de molsa fugit del bosc més frondós.”

 

p. 122 “Que guapa que és i com me l’estimo! Em torna boig la seva dolcesa i el seu caràcter aparentment retret però tan obert quan s’entrega, la mirada penetrant, els ulls verds, el serell llis i lluent, la veu murmuradora, la fermesa, el cos esvelt, la generositat, la discreció, l’olor de sabó lleuger i de fruita dolça, els arguments sempre tan encertats, la fragilitat en alguns moments, els peus perfectes, els genolls, els llavis, les galtes, tot.

Que passi aviat el primer dia de les nostres vides, va! I que arribi ja el segon, per la porta gran, amb orquestra, amb un sol radiant amb un cel net, amb una alegria i una emoció infinites.”

 

Un alegria i una emoció infinites són el que he sentit des que em vaig assabentar de la publicació d’aquest llibre, així que us repto a que descobriu què s’amaga rere “Nocturn per a la Mafalda”.

 

Mx