Títol: La princesa promesa
Autor: William Goldman
Traductora: Pat Aguiló
Editorial: Àtic dels Llibres
Any d’edició: 2018
Sinopsis: Aquest és el millor llibre del món. Hi ha mil raons per estimar-lo. Llegeix-lo i descobreix la teva.
De què tracta La princesa promesa? Bé, és una història d’espadatxins i de combats. Tracta d’amors veritables, d’odi immortal i de venjances despietades. En aquesta novel·la, hi apareixen alguns gegants, un munt de malvats i d’herois, cinc o sis dones belles, monstres bestials i altres d’amables, i moltes aventures, fugides i captures. Hi ha morts, mentides, veritat, miracles i fins i tot alguns petons.
Després de la mort del seu estimat Westley, la bella Buttercup es compromet amb en Humperdinck, un príncep malvat i mentider per evitar una guerra. Però, abans de les noces, una banda de mercenaris formada per l’Íñigo Montoya, el millor espadatxí del món; en Vizzini, l’home més intel·ligent del món; i el Fezzik, el més fort, segresta la jove, i un misteriós pirata reptarà els segrestadors per fer-se amb la princesa.
La princesa promesa ha meravellat tant joves com grans de diverses generacions, combinant fantasia, diversió, humor i intel·ligència amb una habilitat enlluernadora. Aquest és un dels grans clàssics de la literatura universal, un homenatge brillant a la novel·la d’aventures.
«Encara recordo l’estona deliciosa que vaig passar llegint La princesa promesa de William Goldman a una biblioteca del nord de Londres […] De seguida vaig voler escriure precisament això: un conte de fades per a adults.»
Neil Gaiman
Ressenya
La sinopsis diu que “Aquest és el millor llibre del món”. Ho és? Per a mi sens dubte ha sigut un dels més peculiars i divertits que he llegit fins ara (i això us ho diu una gran fan de l’escriptor Sir Terry Pratchett)
Quan vaig saber que l’editorial Àtic dels Llibres l’estava traduint per primera vegada al català el cor em va fer un bot perquè...
1) és que ÉS LA PRIMERA VEGADA que es tradueix al CATALÀ, i això es mereix com a mínim una celebració, i 2) guardo bons records de “La princesa promesa”.
Però no pas del llibre, perquè no l’havia llegit. Ara sí ho he fet (no us confongueu) però és que fins fa relativament poc no sabia que existia un llibre.
Segur que tots heu sentit a parlar alguna vegada d’aquest clàssic, perquè es va convertir en una de les pel·lícules més estimades gràcies al “boca-orella” de la història del cinema. Quan es va estrenar fa uns 30 anys enrere, dirigida per Rob Reiner, va ser bastant “xof” a la taquilla, ja que tingué la mala sort de coincidir a la cartellera amb “Atracción fatal” de Michael Douglas i Glenn Close el mateix cap de setmana.
“No obstant això, el consum domèstic que va proporcionar el VHS li va atorgar una important legió d'admiradors que van convertir l'obra en una cinta de culte.” diu un article commemoratiu molt interessar (que podeu llegir aquí).
Anys després, la pel·lícula va arribar a mi i es va convertir en un clàssic de la meva infantesa. Així que ja us podeu imaginar quina sorpresa quan, alguns anys enrere, vaig assabentar-me de que estava basada en un llibre.
“I per què no el vas llegir llavors, Mixa?” sé que us estareu preguntant. Diria que els motius eren més o menys aquests a) la portada de l’edició que vaig veure era molt clàssica i no em va inspirar gaire confiança i b) tenia molta por que el llibre i la pel·lícula s’assemblessin com un ou a una castanya. Ara no recordo si tot plegat va ser abans o després de llegir “Stardust” de Neil Gaiman, però estava força escarmentada.
(Un incís. El 2007 es va estrenar una adaptació de “Stardust” de Neil Gaiman i sí, ho heu endevinat, jo en guardava bons records. Temps després em vaig assabentar que estava basada en un llibre, el vaig llegir molt emocionada i... no diré que em va decebre, però em deixà amb un regust amarg. La història (tot i que força fidel) era més fosca que a la pel·lícula, i tot plegat em va desanimar bastant. Fi de l’incís)
De fet, ara m’adono que, a la seva manera, “Stardust” és molt probablement el conte de fades per adults que Neil Gaiman va decidir que escriuria després de llegir “La princesa promesa”... Però m’estic desviant força del tema.
“I què t’ha portat a llegir-lo ara, Mixa”? Ho haig de tornar a repetir? 1) És LA PRIMERA vegada que es tradueix al català, 2) guardo bons records de la pel·lícula... i 3) l’editora Claudia Casanova va aconseguir esvair tots els meus dubtes (si voleu saber-ne més, llegiu la crònica de la presentació de “La princesa promesa” a la llibreria El Gat Pelut)
“Molt bé Mixa, te’l vas llegir i llavors què?” Em sembla que no ho heu entès. La presentació va tenir lloc fa dos dies, que és el que he trigat a devorar les seves 370 pàgines. De fet, encara ho estic paint, tot plegat, així que perdoneu si divago una mica.
Tal i com he dit al principi, aquest és un dels llibres més peculiars que he llegit fins ara. Ha deixat enrere les meves expectatives i m'ha agafat per sorpresa. La trama és prou semblant al que jo recordava (nota mental: tornar a veure la pel·lícula quan acabi d’escriure la ressenya) però tot i així m'ha tingut totalment enganxada i els girs argumentals m'han deixat un crit d’exclamació ofegat a la gola.
La història és tot un homenatge en forma de paròdia a les clàssiques novel·les d’aventures, carregada de crítica social i picades d’ullet per a joves i adults. Diria que els capítols que més he gaudit han sigut el primer i l’últim, però els altres també m’han fet deixar anar més d’una riallada. En poden donar fe les persones que m’han vist riure al metro i al tren (això és un dir, és clar, no voldreu pas que ara em posi a buscar aquestes persones desconegudes només perquè us quedeu contents, oi? XD)
I la narració... que puc dir de la narració? De fet, si em trobeu un xic estranya mentre escric aquesta ressenya és perquè crec que se m’ha enganxat un polsim de l’estil narratiu de Goldman. (“Però l’autor no era un tal S. Morgenstern?” Trobareu les respostes als vostres dubtes a la crònica de la presentació!)
William Goldman ens submergeix completament dins el seu univers. Un univers en forma de nines russes, perquè està format d’històries que contenen històries. Al principi pot ser confús (les introduccions són com a mínim estrambòtiques). I el final també. Però això o bé us farà perdre l’interès o bé farà que no pugueu parar de llegir.
Un avís: els vostres sentiments quedaran a la mercè de Goldman. I ell és capaç de fer el que vulgui amb ells. No ho dic pas en broma: us llegirà la ment, alguns moments us farà patir i en d’altres us estalviarà l’angoixa, us desconcertarà, us sorprendrà, us agafarà desprevinguts... Fins i tot quan pensis que comences a acostumar-te al seu estil es traurà un altre as de la màniga.
Crec que “La princesa promesa” ha arribat a les meves mans en el moment just, però no només a mi, sinó també a vosaltres. Sort que l’editorial l’ha reeditat alhora en castellà, perquè... estava descatalogat!
Sembla una broma del destí (molt a l’estil d’en Goldman). Sabíeu que al primer pròleg s’explica que “La princesa promesa” de S. Morgenstern està descatalogada? (“Però al final qui dimonis l’ha escrit????” No us he dit que llegiu aquest article primer? Gràcies!)
Ai, els pròlegs. Tant si és la primera vegada que llegiu aquest llibre com si no us recomano que seguiu aquest ordre de lectura:
Pròleg 1972 ........ p.45
(llegiu-lo amb paciència i la ment oberta)
La princesa promesa ........ p.47
El bebè de la Buttercup: una explicació ........ p.303
El bebè de la Buttercup ........ p.327
Introducció del 25è aniversari ........ p.29
Introduciió de 30è aniversari ........ p.11
De fet, prefereixo el final de la història de “El bebè de la Buttercup” que el de “La princesa promesa”. Potser tindreu més interrogants que respostes, però els dos us deixaran amb un somriure als llavis i unes ganes d’abraçar i escanyar a l’autor a la vegada.
(Segon incís: La veritat és que no sé si fiar-me gaire de la promesa de Goldman de publicar la resta de la història sobre “El bebè de la Buttercup” abans del 50è aniversari de publicació, però qui sap... encara queden 5 anys... Fi del segon incís)
“La princesa promesa” és un d’aquells llibres que de ben segur es mereix més d’una relectura perquè amb els anys ha anat acumulant més i més anècdotes increïbles.
Però tornant a la sinopsis -i al principi d’aquest ressenya- (mare meva, sembla que faci una eternitat, d’això...) diu que: “hi ha mil raons per estimar-lo, descobreix la teva” i no podria estar més d’acord. Llegiu-lo i descobriu una novel·la hilarant, cínica, intrigant, emotiva, sorprenent (m’estic començant a quedar sense alè) especial, estrafolària, excèntrica, extravagant (he de respirat ja!) emocionant i m’atreviria a dir peratotselsgustos... (uf de poc m'ofego!)
...Paraula de Mixa!
Mx
