(Crònica) Afinitats compartides - Presentació dels àlbums dedicats a Joaquim Carbó i Antònia Vicens

 <<L’obligació del PEN és promoure i revifar la cultura>> ens explicà. És per això que aquests àlbums, si bé no són completament inèdits, volen ser una contribució i no pas una barreja d’altres biografies.

Montserrat Bacardí i Jaume C. Pons Alorda són els coordinadors d’ambdós àlbums, <<publicacions modestes>> però d’allò més reivindicatives envers dos <<figures essencials que tenen molt en comú>> explicà Arenas.

En primer lloc, per seva la gran aportació: Vicens amb més d’una vintena de novel·les i poemaris, Carbó amb gairebé 100 obres per a tots els públics. I en segon, per la seva influència en moments de regeneració cultural i pel seu activisme constant. <<Han teixit una trama per la normalització de la literatura en català>>.

Carme Arenas presentà a Joaquim Carbó (Barcelona 1932) com una veu intel·lectual, un visionari i una persona honesta, i a Antònia (Mallorca 1941) com a una escriptora essencial i una curosa preservadora d’un model de llengua. 

<<No ens hem vist gaire però hem tingut contacte>> resumí Joaquim Carbó. L’Antònia i ell es van conèixer l'any 1967 a través del Premi Sant Jordi de novel·la, el qual guanyà l’escriptora mallorquina amb “39º a l’ombra”. <<Em moria d’enveja però la vaig felicitar i s’ho va creure>> relatà Carbó entre els riures del públic. 

Han passat 50 anys des de llavors, però <<hem avançat ben poc>> deia Vicens. <<No rellegeixo les meves novel·les, i sobretot aquesta perquè em fa mal>>. En ella tractava temes de decadència social com ara la corrupció: <<tot el que va començar llavors ara ens explota a la cara>>.

Per agilitzar la conversa, la presidenta del PEN anà incorporant nous temes de debat i fent preguntes als homenatjats, començant pels seus inicis com a escriptors. 

<<Jo em recordo escrivint sempre>> afirmà l'Antònia. <<M’impressionaven les paraules i em vaig dedicar a col·leccionar-les>>.

<<Doncs jo sóc escriptor perquè no sabia fer gran cosa més>> explicà Carbó amb el seu habitual sentit de l’humor. <<Vaig provar varies opcions, com ara ser futbolista, però no va funcionar>>. Però si ens remuntem als seus veritables inicis com a amant de la literatura, Carbó li deu molt a una veïna bibliotecària. <<Em deixava llegir fins i tots els llibres prohibits per la censura, però no em van fer mal perquè el mal ja el duia a dins>>.

Aquesta crònica certament es faria molt llarga si compartís totes les anècdotes tant interessants i divertides que Joaquim Carbó i Antònia Vicens van intercanviar. Com per exemple, quan després de guanyar el premi Sant Jordi, a Vincens li van recomanar traslladar-se a Barcelona: <<Em van dir que allà era on vivien els escriptors>>. Però l'Antònia no va arribar a desfer la maleta i dos dies després ja tornava a la seva Mallorca natal. <<Escriure ha de ser llibertat per a mi>> afirmà <<i no es regeix per les modes>>.

<<Jo visc obsessionada quan escric i quan ho publico ho oblido>> comentà la poeta més endavant, tot parlant sobre el procés creatiu <<No podria conviure amb els personatges que he creat>>

<<Doncs jo dormo tranquil>> afirmà Carbó. <<Els personatges no m’han vingut a fer la punyeta>>. <<És que l’Antònia és una poetessa de la vida, i jo un narrador que explica el que vol i es queda tan tranquil>>

Els dos protagonistes de la vetllada també van aprofitar l’ocasió per reivindicar la importància de consumir cultura en català en totes les seves formes: cinema, teatre, literatura... I és que segons Carbó <<la immersió lingüística ha fet més escriptors que lectors!>>. <<No és que no hi hagi lectors>> opinà Vicens <<sinó que cada vegada hi ha més llibres, i en aquest sentit s’ha progressat molt.>>

<<Què us agrada més dels vostres àlbums?>> vaig voler saber durant el torn de preguntes. 

A banda de les commovedores fotos familiars que hi trobareu, Carbó se sentí molt orgullós del recull epistolari ordenat alfabèticament que conforma el seu àlbum. <<No va ser fàcil escollir només una carta per cada lletra de l’alfabet>> assegurà, degut al gran nombre de caixes que ocupa la seva correspondència (i que està en mans del fons de la Biblioteca). <<És que sóc un carterista!>> ^.^

Per a l'Antònia Vicens, el més especial del seu àlbum són els escrits que de la mà dels seus tres editors parlant sobre la seva obra. <<Em vaig emocionar molt>> afirmà <<són molt generosos>>.

La meva recomanació és que no perdeu l’oportunitat de donar un cop d’ull a aquests dos homenatges en forma d’àlbums, però sobretot que no us perdeu l’oportunitat de veure als homenatjats en directe, i sobretot, llegir la seva obra!

Mx