De vegades, la millor manera de que un llibre arribi a les teves mans és gràcies a un amic lector. I aquest és el cas de 84, Charing Cross Road. L’he llegit tot seguint la recomanació d’un camarada blocaire (del web en anglès “Ramblings on my bookshelves”). Em va assegurar que aquest és un llibre que havia agradat a tothom a qui ell li havia recomanat, i sembla que de moment continuarà així!

Aquest entranyable recull epistolar es llegeix en un tancar i obrir d’ulls: no només perquè tingui poc més de 100 pàgines, sinó perquè us atraparà. De vegades és cert que la realitat supera la ficció, i aquest és un molt bon exemple.

És per això que la peculiar història entre Helene Hanff i Frank Doel ha inspirat directors de teatre i de cinema. Avui, ens centrarem en l'adaptació a la gran pantalla de 1987 protagonitzada per Anne Bancroft i Anthony Hopkins (i curiosament traduïda al castellà i català com La carta final). La pregunta és... un epistolari es pot adaptar amb èxit?

Per a mi, la pel·lícula funciona molt bé i és realment entranyable. Veure les cares dels personatges mentre escriuen i llegeixen les cartes no té preu, sobretot les reaccions de Helene Hanff, tan extrovertida i apassionada. Aquí podeu veure una de les escenes per entendre al que em refereixo:

A més a més, la pel·lícula afegeix escenes del dia a dia dels personatges que quan llegeixes només et pots atrevir a imaginar.

L’únic “però” és que cap a la meitat de la història, igual que em va passar amb el llibre, aquesta resulta força repetitiva i perd ritme. 

SABÍEU QUE...? LA PEL·LÍCULA VA SER PRODUÏDA PER MEL BROOKS COM A REGAL A LA SEVA DONA, ANNE BANCROFT, PEL 21 ANIVERSARI DEL SEU MATRIMONI. 

Ens torbem davant d’una adaptació realment bona. Com ho sé? Mentre la veia podia escoltar les cartes calcades, paraula per paraula, i els personatges estan molt ben interpretats: la càlida i directa Helene, el recte i seriós Frank (però només a la superfície)...

L’única diferència que he apreciat és que l’adaptació vol potenciar un toc romàntic entre els protagonistes molt dolç que al llibre queda en una amistat sincera.

Igual que algunes edicions publicades amb el temps, la pel·lícula acaba amb les memòries que Helene Hanff va escriure més endavant i que inclouen un nou capítol de la història d’allò més emotiu (però crec que prefereixo el final original).

Els Franks i les Helenes a la vida real i a la gran pantalla

Últimament em resulta molt complicat decidir un guanyador, perquè novament em trobo davant d’una molt bona adaptació. És cert que hi ha alguns detalls que no surten a la peli, però també hi ha escenes que, com ja he dit, recreen la vida dels protagonistes i no tenen preu. Així que declaro un empat!

Llegiu les cartes originals entre Hanff i Doel, i viviu l’experiència tal i com ho van fer ells en el seu moment. Tornar a donar vida a les paraules que van escriure amb les seves mans i l’amistat que van teixir és molt especial. Però també mireu aquesta tendra adaptació i tingueu preparats algun paquet de kleenex... és molt probable que els necessiteu, Paraula de Mixa!

Mx