Crònica Llupolia núm. 16

El proppassat 15 d’octubre, a les 21:21 h., amb un èxit total de públic (45 assistents), va tenir lloc, com cada mes, a la Cervesera Artesana, del barri de Gràcia, la Llupolia Núm. 16, o 18, si hi afegim les dues llupolies «extraordinàries» que es feren l’any 2017, «la qual cosa», comentà el director d’aquests esdeveniments, Lluís Urpinell-i-Jovani, «significa que fa, avui, un ANY I MIG que duem a terme aquestes activitats líriques.»

Aquell dia ens visità el poeta, novel·lista i assagista Miquel de Palol, que comparteix, des de fa 44 anys, una relació d’amistat i, també, de «teleamistat» amb Urpinell. «Em sento orgullós de tenir un pròleg –un fabulós pròleg, per cert– seu», ens explicà aquest, «titulat L’Art de l’Or, per al meu primer llibre de poemes, Exili Forçós al Walhalla (Ed. Pòrtic. BCN, abril del 1976)».

A la presentació, Urpinell digué que Miquel de Palol prové d’una nissaga de prohoms catalans, i fins i tot es podria dir que l’art i la poesia corre per les seves venes! Així, si reculàvem en el temps, trobaríem, possiblement, un antecessor poètic palolià: el trobador i músic rossellonès Berenguer de Palou, de la segona meitat del segle XII –és documentat l’any 1164–, que nasqué, d’acord amb la «vida» que se n’escrigué aleshores, a Catalunya. Més ençà, cal esmentar que el seu avi, Miquel de Palol i Felip (Girona, 1885 - Girona, 1965), a més d'haver estat el darrer alcalde de la Girona republicana, fou, també, poeta i dramaturg.

Urpinell també el va descriure com un llibre nihilista, nietzschià i terrorífic. «En el fons, el que Paisatges és», reblà, «més que res, és un llibre ”definitiu” i “tanàtic”. El lexema "mort", en totes les seves variants lingüístiques, hi surt reflectit pertot, gairebé a cada poema.»

Després d’aquesta introducció, «exhaustiva», com l'anomenà Palol, l’autor es negà a ampliar-la. «Sóc poc propens a explicar la gènesi de les meves obres i poemes», comentà. Així, doncs, quan ja tingué la paraula, ens delectà amb la lectura d’alguns poemes d’Alguns paisatges, que complementà amb d’altres de llibres anteriors. Fins i tot, animà Urpinell a fer una lectura compartida i improvisada del poema  L’aprenent solitari. I és que, segons Palol, «un poema és com una partitura: pot haver-hi molts intèrprets»

Tot seguit, us deixo amb un tastet d’Alguns paisatges, no sense abans, però, transcriure la resposta de Palol a la pregunta de rigor de les llupolies: «Per què escrius i, concretament, poesia?»

«Ja s’ha dit de tot per contestar aquesta pregunta!», exclamà, divertit. «Jo escric perquè m’agrada i perquè considero la poesia com una eina de coneixement, com una conjunció entre el pensament i la música..., sense límits». 

La Llupolia Núm. 16 finí a les 22:18 h. i, tot seguit, s’inicià la Postllupolia Núm. 16, o micròfon obert per a tothom que vol recitar/rapsodiar i/o cantar poemes seus o d’altri.

Quan va tornar a Ítaca Ulisses

com Agamèmnon va ser assassinat,

que amb tot i cadascun dels pretendents

Penèlope havia copulat.

L’exemple no quedava gaire bé,

I alexandrins copistes ho van modificar.

Conillet d’Índies de Déu mateix,

Abraham va matar al seu fill, pro els frares

De l’any Mil van corrompre el desenllaç

Perquè l’exemple havia fer estralls.

Jesucrist no el van mai crucificar,

sinó que va establir

una molt pròspera copisteria

que li va assegurar el control de la Història. 

Del reialme dels morts salvada per cap Heracles

la bella Alcestis no en va tornar mai

ni Eurídice, per contra, es va quedar als inferns,

però Orfeu venjatiu es va salvar en la crònica

d’aquella baladrera, grassa, cruel matrona 

en que de vella s’havia tornat.