Títol: Juno
Autora: Laia Aguilar
Editorial: Fanbooks
Any d’edició: 2018
Sinopsis: La Juno està en un centre d’acollida des que era petita i tothom la considera un cas perdut. La seva vida, però, canvia quan la psicòloga li ofereix anar a un institut en un barri benestant de la ciutat. La noia continua enfadada amb el món, però potser la vida li donarà una segona oportunitat.
«De pare, no en tinc -absent, ni ganes-, de germans, ni un -i mira que m'hauria agradat barallar-me de tant en tant amb algun petit-, la mare és a la presó per haver-se carregat un tio i jo... jo em passo la vida entre les quatre parets d'un centre d'acollida on mai, mai, mai hi ha res a fer excepte comptar les mosques i les rajoles del menjador>>.
Ressenya
“Soc “Diana” disparant fletxes, una lloba d’alta muntanya, una heroïna de còmic, una Amazona lluitant contra un monstre afamat... Qualsevol d’aquests personatges em ve a la punta de la llengua si intento definir una mica com soc.”
Així d’intens és l’inici de la nova novel·la de Laia Aguilar -autora de Wolfgang (extraordinari)- una d’aquestes històries que un cop comenceu a llegir no podreu deixar fins a la darrera pàgina. És absorbent, àgil i molt cinematogràfica. És a dir, es nota que Aguilar ha fet servir les seves dots de guionista perquè gairebé podia imaginar-me en tot moment els capítols com episodis d’una sèrie o escenes de pel·lícula!
Haig de reconèixer que al principi vaig xocar amb la personalitat de la Juno... no podríem ser més diferents! Ella és una noia malparlada, violenta, egoista (o això sembla)... Amb el seu posat de noia rebel, gamberra i indiferent, sembla que ni tan sols té intenció de caure bé al lector ni fer-se’l còmplice.
És per això que mentre llegia no he pogut parar de donar voltes a la dedicatòria de la Laia: “Espero que la meva “Juno” et desperti tendresa i interès”... Justament “tendresa”? La veritat és que hi ha hagut molts moments durant la lectura que em resultava bastant complicat sentir-ne, i és que la Juno em desesperava! De tota manera, igual que el professor Cesc, m’he intentat aferrar a les escletxes d’esperança que podia veure en la nostra protagonista.
I parlant d’en Cesc... trobo ideal que la novel·la estigui narrada pel seu punt de vista i el de la Juno, i que vagi alternant tota l’estona. En Cesc m’ha semblat un personatge més complex i interessant del que podem intuir al principi, i en certa manera m’ha recordat al senyor Culet, de “Wonder” (R.J. Palacio): un professor que fa reflexionar de valent als seus alumnes i creu en ells fins al final.
Sí, ara que hi penso, la novel·la comparteix missatges amb “Wonder” i “Mentida” de Care Santos, doncs explora, entre d’altres, el paper a la societat de nois que han crescut en una família conflictiva. Sí, és cert que històries com la de la Juno ja s’han explicat abans, però és que malauradament per a la nostra societat estan a l'ordre del dia!
I jo em pregunto... altres joves en la mateixa situació que la Juno es podrien identificar amb la novel·la? Certament em sentia dins del cap de la protagonista tota l’estona, i hi havia moments en que no semblava que estigués llegint una novel·la, sinó una història terriblement verídica...
És per això que estic convençuda que tots us podreu sentir un mica identificats, ja sigui en contra del bullying, o compartint la certesa de que en el fons molts “casos perduts” són nens als que no se’ls va comprendre i escoltar. Pot ser una tasca difícil, i fins i tot esgotadora, sobretot amb personalitats tan intenses com la de la Juno. Però si no tirem la tovallola ni ens excusem rere etiquetes, potser ja no serà tan impossible... Tal i com reflexiona el Cesc...
p.50 «“Fes la classe per als bons i no pas per als dolents”, em va dir l’altre dia el director Garrí. “Tu puja el nivell i fes que els altres et segueixin”, encara va afegir. Però jo em plantejo si tot això és correcte. Realment em toca fer classe només per als bons? Què passa amb els distrets, o els que els costa centrar l’atenció, o als que tenen dificultats de conducta? Sovint tinc la sensació que la societat premia amb nota aquells que es comporten com una massa de grisos i que per força no criden gaire l’atenció. Però a la vida hi ha estridències, diferències, esquerdes... M’agradaria saber què opinaria el director Garrí si sabés que soc una esquerda en potència.»
Està clar que la Juno us farà sentir incòmodes i us burxarà la ment, però si sou perseverants i pareu bé l’orella potser també us eixamplarà el cor... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment