Crònica Llupolia núm. 17

En aquest cas la mecànica fou inversa. Riera llegí, primer, els versos  que havia traduït a partir de la versió anglesa d’Arthur Waley i, a continuació, l’estudiant de Dret Sra. Rui Feng en recità la versió original.

«Espero que sigui el mateix poema... i, si no, no us n’adonareu pas, igualment», digué, rient, Riera. El fet cert és que no en vam poder estar segurs, però els versos ens van captivar i fou un luxe poder escoltar-los en xinès. Era increïble com un poema mitjanament llarg en català es resumia en tan poques síl·labes en xinès. 

Lluís Urpinell inaugurà la Llupolia Núm. 17 tot fent una reflexió sobre la poca visibilitat de Lleida. «S'ha parlat, crec, jo, poc, de Lleida.», digué. «D’on era, però, la malaguanyada grandiosa poeta i novel·lista Maria-Mercè Marçal? D’Ivars d’Urgell, certament. I d’on el també malaguanyat Joan Barceló i Cullerés? De Menàrguens.» Així continuà durant una bona estona, tot esmentant noms des del president Lluís Companys fins a la poeta revolucionària Dolors Miquel, passant per la poeta Montse Gort, que assistí a la Llupolia. 

El poeta convidat d’aquell dia fou Jordi Pàmias, que nasqué a Guissona, a la Segarra, l’any 1938 i que ha estat guardonat, recentment, amb la Creu de Sant Jordi.

«Amb en Jordi Pàmias m'uneix una relació de d'ençà dels anys 70», rememorà Urpinell, que esmentà les trobades literàries anuals on es van conèixer, que tenien lloc a Balaguer, encara en època franquista, i que presidia Joan Barceló. «Tanmateix, la distància i les males comunicacions ens anaren separant. Sigui com sigui, sempre he estat un devot “pamiasenc”», afegí, «sobretot d'ençà que va veure la llum el que és, per mi, una obra de capçalera de la poesia catalana: Cançons de la nit benigna, una de les quals fou cantada pel gran Miquel Àngel Tena.»

Abans de començar a recitar, però, Pàmias ens va haver d’explicar, com és costum, per què escriu, i més concretament, poesia. «Sempre m’ha agradat fixar-me en el so de les paraules, jugar amb elles, veure fins on poden arribar», va respondre. «Als anys 40 i 50 procurava llegir Verdaguer i Folch i Torres, entre d’altres», amplià, i assegurà que els motius per començar a escriure poesia foren «el goig d’endinsar-se al món de les paraules i explicar la seva visió del món, elevar la llengua i aprofundir l’esperit humà»

Quan li vaig preguntar quins són els temes preferits de la seves creacions, Pàmias contestà que ho són el pas del temps, la perspectiva de la mort, la bellesa del món, la plenitud amorosa i la denuncia davant la injustícia.

També vaig voler saber quins consells donaria als poetes joves. Pàmias recomanà llegir els grans poetes catalans del segle XX, com ara Maragall, Verdaguer, Carner, Foix i Vinyoli, i jugar amb les paraules. Segons Pàmias, els poetes d’avui se centren massa en les imatges dels seus poemes i «no donen prou importància al ritme i al so».

Certament, els versos que ens recità eren tot allò sobre el que ens havia parlat: tenien metàfores molt belles i un ritme i una rima captivadors. 

Més avall, en podeu llegir alguns i escoltar la versió musicada de Miquel Àngel Tena del poema Cirera.

La Llupolia Núm. 17 –de fet, la Núm. 19, si tenim en compte les dues llupolies extraordinàries fetes l’any 2017– finí a les 22:55 h. i la Post-llupolia Núm.17 s’encetà deu minuts més tard. 

Mx