El far

Títol: El far

Autora: Maria Carme Roca

Editorial: Columna Edicions

Any d’edició: 2018

Sinopsis: Durant una celebració familiar, la Diana constata que la seva mare, la Cinta, no és la persona que sembla. Quin és el secret que amaga? La Diana creu que ha arribat el moment de treure’n l’entrellat i plantar-li cara. Però per a això s’haurà de remuntar als orígens familiars a l’illa de Buda i el seu emblemàtic far de metall, el més alt del món quan es va construir l’any 1864.

La força del mar, de l’amor, de la voluntat i també de l’odi construeixen una novel·la colpidora i sorprenent en un dels indrets més inhòspits del món: el far de l’illa de Buda.

p. 93 “Ja ho veig, que el far de Buda us té admirats, i n’hi ha per això i per a molt més, perquè és un símbol, representa tot allò que es perd, la pèrdua de la batalla que es lliure entre el Delta i el mar.”

De fet, m’han entrat força ganes de visitar les Terres de l’Ebre! Maria Carme Roca ens parla del seu desenvolupament i dels actuals perills mediambientals que amenacen el Delta. Un dels personatges n’és un aferrissat defensor, i posa als lectors al dia sobre les mesures que s’intenten aplicar per evitar la seva regressió.

La narració és càlida i propera en tot moment, curulla d’expressions catalanes, com ara... Descobrir la sopa d’all, fer falsa moneda, sortir amb un ciri trencat o... “on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan” (aquesta no l’havia sentit abans!). Tampoc hi falten definicions molt boniques, i metàfores poètiques com ara:

p. 232 “La llum rosada que encara tapava el sol es dipositava damunt l’horitzó com una vànova lleugera i esfilagarsada que cobria el mar”

p. 162 “L’enveja, però, creixia, com una heura enfiladissa, anava arrapant les parets del seu cor, empresonant-los, estrenyent els sentiments. Només els bons, perquè els dolents s’envalentien a cada brot.”

El més original per a mi ha sigut l’estil de la novel·la: cada vegada que algú al llibre pensa en un difunt, aquest surt a dir la seva, com si els haguessin invocat (encara que només el lector els pot escoltar). És per això que de vegades s’agraeix que al llibre hi hagi un quadre genealògic, perquè arriben a aparèixer molts personatges.

Al principi em va sobtar que la majoria de protagonistes tinguessin tan mala bava. Finalment, però, no tothom és ben bé el que sembla... La solució de l’últim secret se m’ha aparegut algunes pàgines abans del final, com el flaix d’un llamp -ràpid i encegadorament clar- però m’ha sorprès igualment.

“El far” és una crida a l’amor i el record dels que no hi són, des dels nostres familiars, fins als símbols de la nostra terra, i és ple de reflexions sobre la vida:

p. 108 “[...] el mar torna allò que no vol, un mort, una deixalla, un record... Sí, els records també. Aquests, sobretot, els escup.”

p. 136 “En Daniel anava gravant amb la GoPro. Gaudia d’aquell moment, que segurament no es tornaria a repetir. Era una cosa que li havia costat d’entendre: quan era petit creia que una situació agradosa, desitjada, només pel fet de voler-ho es podia tornar a viure. No era possible. De vegades les ocasions eren semblants, però mai no eren les mateixes, mai no es tornaven a repetir.”

p. 159 “Si la Tònia havia après a fer bé una cosa a la vida era aprendre-se-la com venia, a entomar amb l’estoïcisme dels que saben que, malgrat tot, reeixiran, perquè el que compta finalment és resistir, tirar endavant.”

El final és prou emotiu i el darrer capítol, encara que peculiar, m’ha deixat amb un regust agredolç. Personalment, prefereixo quedar-me amb aquest missatge, que definiria prou bé la història:

p. 301 “I deixa’m que et recordi una cosa: encara que t’equivoquis, estima sempre, amb totes les teves forces.”

Mx