Títol: La revolució de les formigues
Autora: Teresa Saborit
Editorial: Autoedició
Any d’edició: 2018
Sinopsis: Catalunya. Últim semestre del 2017. Un xantatge. Milions de persones al carrer. Fins a on series capaç d’arribar per protegir una filla? A qui trairies? A qui mentiries? A qui mataries?
Conspiracions, amor, odi, traïcions, intriga, venjança, misteri, manipulacions, enganys. Lluites de poder soterrades. Reivindicacions carregades d’il·lusió.
Una novel·la negra amb tots els dies clau que van marcar el segon semestre del 2017
Ressenya
Esteu cansats de veure assajos i biografies sobre el Procés català? Ha arribat una proposta agosarada i diferent de la resta, “La revolució de les formigues”, auto-publicada gràcies a una exitosa campanya de micromecenatge.
La novel·la comença el 15 de juliol de 2017 i segueix els mesos intensos que el van precedir, aturant-se a tots els moments transcendents que succeïren a Catalunya. Els anirem revivint a través de gairebé una desena de personatges, alguns misteriosos, altres malvats o desesperats... Encara que la veritable protagonista serà la gent, aquestes formigues incansables que juntes formaren una marabunta (pacífica) capaç de superar qualsevol obstacle.
Explicava Saborit: «A finals del 2017 els catalans vam viure sis mesos d'infart: el 17A, el 20S, l'1O, el 10O, el 27O, el 8N, el 7D,... Després de les eleccions vaig preguntar a Twitter: “Si escrivíssim una novel·la sobre tot el que hem viscut, quin tipus de novel·la seria?” La resposta va ser rotunda: una novel·la negra.»
I ben negra! Jo fins i tot la descriuria com un thriller d’espionatge, conspiracions, algunes persecucions i pinzellades d’acció. La majoria d'escenes que succeeixen a ubicacions emblemàtiques i quotidianes de Barcelona, demostren que la nostra ciutat pot ser una bona localització per a una història d’aquestes característiques (a l’alçada de qualsevol altre escenari hollywoodienc).
De fet, el llibre és d’allò més cinematogràfic: els capítols concisos, la trama in crescendo, les escenes més pel·liculeres... mentre llegia podia imaginar-me perfectament una adaptació a la gran pantalla. De de fet no caldria fer gaires canvis per crear el guió, doncs hi ha molt de diàleg i les escenes són d’allò més visuals.
En general m’hauria agradat saber més sobre alguns dels personatges: quin és el seu passat, per què son tan malvats... sobretot d’alguns que tant sols apareixen per una escena. SPOILER Com per exemple els pares de la Jordina... el seu paper és donar més profunditat a la història de la Jordina, mostrar-nos perquè ha triat aquest camí... però després no en sabem res més. La mare realment hauria pogut salvar a la Blanca? Això sí que hauria sigut una jugada mestra. FI DEL SPOILER
D’altra banda, no m’acaba de convèncer que en aquesta història el destí del referèndum i la possible independència de Catalunya depengui d’un sol personatge (que és qui té els contactes, el capital, el reconeixement internacional). I el mateix passa amb les mobilitzacions i la “revolució” post 1O. Ras i curt: un parell de personatges invisibles per la societat semblen ser els “responsables” de tot plegat, quelcom que pel meu gust no em resulta creïble. Reconec, però, que és complicat barrejar realitat i ficció i convèncer al lector quan aquesta realitat es basa en fets que tothom encara té tant present.
De fet, la lectura de “La revolució de les formigues” ha sigut una muntanya russa d’emocions, sobretot haver de reviure a tota velocitat fets dolorosos, emotius, indignants... M’agrada que a la major part del llibre la trama flueixi molt ràpidament, però el capítol dedicat a l’1 d’octubre, per exemple, se m’ha fet massa curt per un dia que en realitat fou tant llarg. Però és clar, hi ha tantes coses a dir sobre tots els esdeveniments d’aquell any increïble que n’hi hauria per omplir no una novel·la, sinó vàries sagues.
Teresa Saborit també intenta condensar bona part de les curiositats, recursos, i ocurrències que van desbordar les xarxes socials. Moltes m’han fet viatjar en el temps i recordar el moment en el que les vaig veure, i n’hi ha d’altres que he descobert per primera vegada i m’han sorprès.
p.118 «L’etiqueta #CatalanReferendum feia hores que s’havia convertit en trending tòpic mundial. Milers de votants aprofitaven les xarxes per relatar els milers de vots que els piolins no havien pogut trobar: meses electorals reconvertides en suposades reunions de veïns a on es jugaven jocs de taula, urnes requisades plenes de vots en blanc, urnes amagades en teulades, en capçades d’arbres i fins i tot en nínxols de cementiris.»
I és que les xarxes socials són gairebé un personatge més de la novel·la, i -com afirma una noia- pràcticament “l’única manera d’estar informat”:
p.126 «Com vol assabentar-se de res? No ha vist tot el que han dit de nosaltres a les cadenes espanyoles? Sabia que George Orwell es va inspirar en la Guerra Civil per escriure 1984? El que llegia als diaris no tenia res a veure amb el que ell veia als carrers.»
Una afirmació molt certa! Justament fa poc vaig llegir “Homenatge a Catalunya” de George Orwell on en parla detalladament. Sembla que estiguem revivint aquells dies, doncs els mitjans de comunicació segueixen essent una eina molt poderosa per manipular a la gent.
Tal i com us comentava, Teresa Saborit és l’encarregada de fer-nos viure al límit aquesta muntanya russa de fets, i encara que la trama sigui tòpica en certs punts, el seu estil narratiu harmoniós aconsegueix ficar-nos dins la història i colpir-nos.
p.32 «El petit pis de lloguer a on vivien la Jordina, la Senda i la Blanca tenia una panoràmica envejable de les Rambles. Plaça Catalunya a mà esquerra. El campanar de l’església del Pi a la dreta. L’estàtua de Colom al final del passeig. I el Mediterrani al fons, omplint l’aire en tot moment amb pessics de sal marina.»
p.39 «Les Rambles eren silenci. No hi havia converses ni crits ni càntics ni cançons. No hi havia rialles. No hi havia selfies. No hi havia venedors ambulants. No hi havia manters ni pintors ni estàtues humanes. No hi havia quiosquers. No hi havia floristes. No hi havia turistes. Silenci. Només silenci. Un silenci espès advertint a crits que allà els vius no hi eren benvinguts.» 17 d'agost 2017
El final és una victòria amarga, ja que tot està per decidir, i la realitat tot sovint supera la ficció. Tal i com va dir Tom Clancy, el que les diferència és que la ficció ha de tenir sentit.
Tindrà raó un dels personatge i tan sols haurem guanyat una mica de temps abans de desaparèixer per sempre? Sigui com sigui, prefereixo quedar-me amb el missatge d’esperança que cobra sentit al final de la història:
p.310 «-És difícil guanyar algú que està disposat a tot per aconseguir la victòria.
-Més difícil és vèncer aquell qui està decidit a no rendir-se mai.»
Mx
Write a comment